El Xavier Grasset és un dels presentadors més estimats de Catalunya, i des de fa temps. I ho és, no només perquè presenta i dirigeix els seus programes amb un enorme talent i una enorme empatia i connexió amb els espectadors, sinó perquè a més a més del seu vessant com a periodista, és una persona extraordinària, d'aquelles que es fa estimar, com podem constatar els que el coneixem des de fa temps i tota la gent que ha treballat amb ell. Ja fa temps que va deixar les nits per acostar-se cada tarda als espectadors de 3Cat amb la seva La Selva on passen moltes coses i on tracten els principals temes que passen al món cada dia. Una aposta que està rebent el reconeixement que es mereix, amb molts fidels espectadors que sintonitzen amb ell i la seva troupe cada tarda. Un Grasset que, per si no n'hi hagués prou, a banda de presentar de meravella el seu programa, també escriu llibres. L'últim, El bon gust, que uneix gastronomia, cultura i memòria, tot i que no és un llibre de receptes. Un recull d'articles i escrits del periodista, que reflexionen sobre el menjar com a fet cultural, el país, l'humor i la seva memòria personal, i que es va fer un tip de signar al darrer Sant Jordi, quan En Blau va mantenir una conversa... accidentada amb ell, per un motiu inesperat. Una afonia que no li va impedir respondre amb sinceritat i sentit de l'humor a les preguntes.
Es compleix la maledicció del Sant Jordi de les grans estrelles: recordem un Sant Jordi que el Josep Cuní tenia un programa especial al Liceu... i es va quedar afònic. Doncs avui, l'estrella de les tardes de Catalunya... no té veu. Ets Pep Guardiola!
No, però... (se li trenca la veu i agafa un caramelet). Sort que no he de parlar molt, però sí que t'adreces a la gent, que et vol saludar, i vols participar de la festa. Però es va recuperant, eh?, es va recuperant. Depèn de si estic més amorrat (al micròfon) o menys.
... Com 'Amorrada al piló'... que 'El bon gust' es vengui tant com el llibre de María Jaén. Meravellosos articles, Xavi, has hagut de retocar-los?
En algun cas, sí. És una tria que fem. Sí que he refet uns articles introductoris de cada capítol. Jo sempre penso que és com el bacallà: el bacallà, el poses amb aigua i ressuscita. Doncs aquests articles, els poses en format llibre i ressusciten, i agafen un cos nou, un sentit nou, fins i tot.
Grasset... els de l'any 1963, enguany feu 63 anys, i trenquem el mite que als 60 no es pot ser un presentador estrella de TV3. Ets l'únic que queda. Hi ha la Dulceida, l'Escanes i el Grasset...
A veure quants seguidors tinc jo d'Instagram...
Ens ha agradat molt el llibre perquè es percep molt la paraula 'badar', una paraula que hauríem d'utilitzar molt més, que no té traducció al castellà, i que és un estat meravellós... Tu per què escrius sobre el que escrius? A tu què t'omple?
Jo diria que aquí (al llibre) hi ha el que fem quan no treballem. Parlo de cuina, parlo de vins, parlo de teatre, de llibres, de viatges, d'amics...
...Que això és la vida, tot i que de vegades ens pensem que la vida és només la feina...
És veritat que nosaltres som mals representants d'això, perquè fins i tot, quan fem això, estem treballant, no?, fent un article, una crònica o estem informant, però en general, la gent que té un altre tipus de feina, quan és fora de la feina, va a un restaurant, xerra amb els amics, tasta un bon vi... menja un entrepà d'anxoves, com jo he fet, que m'han dit que va bé per la veu...
La dedicatòria del llibre és molt maca, a la seva dona Anna Maria (Vilella), i als fills: "A l'Anna Maria, el Bernat i l'Anna, i tota la gent que estimo"... Ens incloem, Xavier. Ets l'únic que té un programa d'autor a Catalunya, perquè el programa és teu, ets l'únic tio que fot un escriptor hongarès subtitulat a les set de la tarda i va bé...
...Iep! I després li donen el premi Nobel.
Xavi, no pots deixar-ho això, no et pots jubilar, ara que es jubilen tot de patums (últimament s'han jubilat a TV3 molts periodistes històrics, especialment del departament d'esports)...
Jo no em vull jubilar. Bé, mentre em deixin... Mentre em deixin, allà estarem, fent la tarda. I si a més a més, ja tinc veu, ja serà la conya.
Per acabar: és veritat que volies fer les tardes a 'La Selva' i el 'Més 324' les nits, alhora?
Efectivament. Sí, sí.
...Però tu estàs 'zumbat', Grasset! Si no tens veu ara, com volies fer dos programes diaris?
Abans heu esmentat el Cuní. El Cuní s'hi posava a les 8 i acabava a les 2...
... I va haver-hi una època que feia el matinal de Catalunya Ràdio i anava a la tele a fer 'La tarda és nostra'...
El meu somni era aquest: poder fer uns certs continguts a la tarda i després mantenir la nit com l'havíem fet.
No va fer doblet, però ens conformem amb tenir-lo cada tarda al capdavant de 'La Selva'. Xavier Grasset, meravellós... fins i tot afònic.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!