La ressaca de la Champions es viu de formes diferents a Catalunya i Espanya. El Barça no passava de l'empat a Nàpols i li plouen les crítiques per tot arreu, però el mal de cap sembla menys molest després del que va passar al Bernabéu amb la derrota del Reial Madrid a mans de Guardiola, heroi dins i fora de la gespa a casa nostra. El xiulet de l'àrbitre del partit va ser el toc d'inici d'un seguit d'esdeveniments que reconforten l'ànima culer i catalana, com sentir el tècnic de Santpedor parlant en català a l'estadi blanc... o allargar l'hora d'anar al llit per poder gaudir del xou lacrimogen del seu bufó mediàtic més tronat: Tomás Roncero. La desfeta va fer mal, i en Tomás no ho podia amagar a 'El Chiringuito'

Roncero MEGA

Roncero MEGA

Ramos vermella EFE

Ramos vermella EFE

El 'hooligan' periodístic més famós del madridisme va trigar ben poc en demostrar la seva decepció, perquè segons va dir el Madrid no és el que era. "Ojalá no me gustará el futbol. Me habría perdido 13 copas de Europa, pero estaría feliz viendo documentales y películas de Pipi Långstrump". Per a pel·lícula, però, la seva, recordant el primer partit de la màxima competició que va veure en directe, de la mà del seu pare. Era l'any 81, època de "los cojones y los garcía". Van guanyar per dos a zero, perquè "la Copa de Europa es el Bernabéu". Un record familiar i merengue feliç, però que el trenca per dins. I és que Roncero va pagar 90 euros per l'entrada del seu fill Marcos... i va tornar a casa havent estat testimoni d'un nit negra. En Tomàs s'emocionava i plorava com a una magdalena. No podia continuar, no s'entenia gaire del que deia entre gemecs. Només que el Reial "ya no asusta". Bona part de l'audiència i de les xarxes no es van pas commoure amb el teatre de Roncero​. Més aviat el contrari. Les rialles encara perduren.

Roncero plora MEGA

Tomás Roncero plora El Chiringuito de Mega

Roncero plora 2 MEGA

MEGA

No sabem que passarà diumenge al clàssic del futbol, però la bufetada a la prepotència blanca sempre és un bon preludi. De totes maneres, menys llàgrimes de cocodril i més respecte en el dia a dia pels rivals. Potser aleshores encara despertaria l'empatia dels espectadors.