A Sergio Boj no el deixaven soldar. Al taller familiar —ferro, portes, reixes— sempre sentia el mateix: “A mi ningú no m’ha ensenyat”. Quan els grans sortien a instal·lar, ell endollava la màquina d’amagat i practicava amb el gallet. Als 17 ja feia portals d’edifici “de tela”. Als 23, cansat de jerarquies domèstiques (“el gran no vol cedir, l’altre se’n va, l’altre ve”), va marxar amb un germà i dues màquines de soldar. Després va arribar la crisi, cadascú va prendre el seu rumb i des del 2010 treballa sol.
Es defineix amb precisió: “Fuster metàl·lic”. No fa grans estructures; mesura, fabrica al taller i instal·la “quan toca”, tot i que preferiria no sortir: “Gaudeixo molt del taller. Instal·lar em posa nerviós, vull deixar-ho bé”. La clientela es va fer per boca-orella a la costa: “El 95% són estrangers: anglesos, belgues, noruecs, suecs”. Demana seguretat i privacitat: reixes, contrafinestres, tanques de vidre per a solàriums, trasters per a la platja i cuines d'exterior en alumini “amb el seu granit i la fontaneria a punt per cargolar”. Feina no en falta: “Pràcticament ve sola”. Amb terminis llargs, la logística és simple: li deixen claus, ell entra, instal·la, envia una foto per correu electrònic i cobra per transferència. La burocràcia, “al dia, al mateix taller”: soldar, respondre un correu, fer una factura.
Aprendre quan ningú t'ensenya
De l’empresa familiar li va quedar la constància i una cultura aspra: “No em fa la sensació que estiguin ensenyant a fer un portal, una porta preleva, una tanca. Com que es vol guardar el saber”. Boj va aprendre mirant en plantes de lacatge: copiava solucions i polia acabats. Aquesta barreja de curiositat i mètode va passar a les xarxes per demostrar als seus clients que ell mesura, solda i instal·la. Un vídeo modest —una porta amb arc— es va disparar: de menys de mil a centenars de milers en un dia; en un mes, un milió i mig; avui, ronda els tres milions. Sense veu en off: “M’avorreix que m’ho expliquin; prefereixo veure algú fent”.
MAG, TIG i la nova manera de treballar
Al seu taller, en Sergio utilitza sobretot soldadura MAG, la més habitual en la fusteria metàl·lica: barreja de gas i fil d'aportació per unir el ferro. Quan treballa amb acer o alumini, recorre al TIG, que utilitza gas pur i requereix més precisió i pols. L'elèctrode gairebé no el toca, tret de per a treballs concrets.
“Abans ajustaves la màquina pel so, ara tries el tipus de metall i el gruix i la màquina fa la resta”, explica. La tecnologia li ha permès mantenir-se sol: “Avui tinc màquines en comptes de treballadors. No hi ha mà d'obra i els números no surten”.
Quan la feina s'acumula, tira d'ajuda externa: “Truco a un autònom, acabem i passo al següent. No em complico”.
Formació i relleu
Boj hi veu un sot generacional —“se’n van perdre dos o tres”. L’inviten a explicar la seva experiència als cursos d’FP i aplaudeix els concursos d’instituts: “Fa goig veure gent jove”. Però insisteix en el biaix: “Es preparen per a estructuristes o tubaires. En fusteria metàl·lica falta ensenyar a escaire una porta, a posar un marc endarrerit, a resoldre un portal”. Mentrestant, el taulell deixa rareses: el para-sol que cal reforçar diàriament i el client que va portar culleretes de cafè per soldar-les entre si. I un advertiment de taller: ningú no oblida la primera vegada que mira l’arc sense careta; la cura de sempre, patata als ulls i a esperar.
A hores d'ara, Boj no somia amb créixer en personal ni en radi d'acció. Somia amb el de sempre: taller, ordre, pont grua, màquines que no fallen i peces que ajusten. Si només pogués quedar-se amb una eina: “La de soldar”. La resta és rutina: un home, diverses màquines i una cua pacient. “Avui tinc màquines en comptes de treballadors: no hi ha mà d'obra”.