Rosalía és ara mateix la cantant del moment amb el llançament del seu últim treball discogràfic, LUX, un gran impacte mundial. Abans de donar inici a l'extensa gira, la catalana es troba immersa en la promoció d'aquest nou disc. Visita tots els platós de la televisió deixant més d'una anècdota, i és que encara que ja fa anys que es dedica al món de la cançó, encara hi ha moltes coses per descobrir d'ella.
En una entrevista recent al pòdcast Subway Takes, Rosalía ha revelat públicament que pateix TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat). “Em distrec molt amb els sons de l'ambient”, explicava, descrivint amb naturalitat com conviu amb aquesta condició. L'artista assegura que mai no ha intentat controlar-la: “Ho deixo estar”, afegeix.
El TDAH s'ha convertit en un mètode creatiu més que en un simple desafiament. Rosalía considera que li aporta una sensibilitat especial, una manera diferent de percebre el món i de “híper focalitzar-se quan una idea o un so l'atrauen”. A dia d'avui mai ha considerat medicar-se. “No he pensat mai a medicar-me”, afirma.
Què és el TDAH?
El TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament que influeix en la capacitat de concentrar-se, organitzar-se i regular els impulsos. És, en essència, una manera particular de com treballa el cervell. Algunes funcions relacionades amb l'atenció, la planificació i l'autocontrol segueixen un ritme diferent, cosa que dóna lloc a aquesta barreja de despistes, inquietud interna i reaccions ràpides que de vegades arriben abans que els pensaments. Moltes persones ho descriuen com viure amb la ment sempre encesa, saltant d'idea en idea sense fre, mentre el cos acompanya aquest ritme accelerat.
I no es tracta d'un fet excepcional: s'estima que al voltant del 5% de nens i adolescents podria tenir-lo, encara que en molts casos es triga molt a identificar perquè sol confondre's amb "mal comportament" o falta de disciplina. En realitat, parlem de cervells que van més de pressa del que és habitual, que s'enganxen amb facilitat a estímuls de l'entorn, que reaccionen sense filtres i que funcionen amb una mena de motor interior que a penes descansa. Per a qui ho viu, concentrar-se pot ser tan complicat com intentar seguir una pel·lícula amb diverses finestres obertes al voltant; organitzar-se requereix un esforç enorme i les emocions solen aparèixer amb més força.
També hi ha figures conegudes que n'han parlat obertament. Dani Martín, per exemple, explicava que des de jove es notava impulsiu, molt sensible i amb una energia que no sempre sabia on posar. Will Smith explicava que, encara que ho intentés, li costava moltíssim mantenir l'atenció: podia trigar setmanes a acabar un llibre perquè la seva ment saltava d'un pensament a un altre de manera constant. Relats com aquests ajuden a entendre que no és qüestió de falta d'interès ni de desgana, sinó d'un tipus d'atenció que té el seu propi compàs.
