"Hoy comparezco en calidad de padre de dos hijos adolescentes". Amb aquestes paraules ha començat Carles Francino la seva intervenció més recent al programa Morning Box de Los 40 Classic en una secció imprescindible que fa cada dimecres el de Reus. Una secció, la 'Vidateca', en la qual ens parla de diferents cançons que relaciona de manera directa amb un record seu, una vivència, una experiència del passat, que sovint, és positiva, bonica, divertida o positiva, però que de vegades, el remet a un record trist, a algun fet que no va acabar com ell hagués volgut que acabés. Sigui com sigui, una secció deliciosa, amb la manera tan meravellosa com explica les coses el gran Francino, i amb la sinceritat que el caracteritza. I aquest dimecres, com veien, la cosa tenia a veure amb aquella època que pateixen (patim) els pares que tenen (tenim) fills adolescents, aquella època insuportable per la qual tots hem passat, però que quan ets a l'altra banda, es fa pesadíssima.
Sota el lema Adolescentes, rebeldía y límites, el Carles parla de la seva pròpia experiència... tant quan ell és ara pare d'uns adolescents, com quan era fill adolescent dels seus pares. "Casi todo es una discusión", diu, del dia a dia amb els seus fills: "Las horas de salida, las horas de llegada, el regreso a casa, el móvil...". Com negocia ell amb els seus fills adolescents? I ell admet que "con paciencia, con paciencia", però alhora, admet que "seamos sinceros, mirando un poquito para atrás... cuando tenemos esta edad, siempre hemos tenido ese gen de la rebeldía, de protestar, de reivindicar". I com a mostra, un botó, un exemple que demostra que ell també va passar per aquella època en la que protestava quan sons pares no li deixaven fer el que ell volia fer.
I recorda, concretament, una nit de Cap d'Any quan ell tenia 14, 15 anys. Una nit que no oblidarà mai. Aleshores, tenia "un proyecto de... algo parecido a una novia, en una ciudad fuera de Tarragona, que no diré cuál es". Evidentment, aquella nit, la darrera nit de l'any, la nit de festa grossa, de desitjar-se un feliç any nou, de fer-se un petó amb qui t'estimes, el Carles "quería ir a verla. Tenía que ir haciendo auto-stop". Però els seus pares van dir que nanay, res de res, "se mostraron inflexibles: 'No podrás ir fuera, pero si quieres salir un rato con los amigos'", va ser el màxim que va aconseguir. Com i on va acabar aquella nit, la darrera nit de l'any? De manera amarga: "Terminé en la plaza del ayuntamiento de Tarragona, en un bar, con un amigo, poniendo en bucle una canción de Gilbert O'Sullivan que no puede ser más moña". Quina? Aquesta: Alone again:
Una cançó que sempre que l'escolta, li ve al cap aquell desencís que va sentir quan era un adolescent i no va poder anar a veure la seva xicota per Cap d'Any. Una nit on es va quedar sol amb un amic, "jodido, pero ahí aprendí, a parte de quedarme jodido por una noche, aprendí, entre otras muchas cosas, que cuando alguien te pone un límite, 1) lo intenta hacer por tu bien, y 2) lo tienes que aceptar".
Seguiré els consells del Carles quan el meu fill adolescent em tregui de polleguera (això sí, sense la cançó de Gilbert O'Sullivan de fons, que em sembla infame).
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!