Als 82 anys, Raphael continua demostrant que el temps no mana sobre ell. Ho fa amb la mateixa contundència de sempre: cantant, viatjant, omplint recintes i recordant que la seva vida està indissolublement lligada a l'escenari. I ho torna a confirmar just abans d'una nova cita amb el seu públic a Barcelona, on actuarà el proper 20 de desembre al Palau Sant Jordi, un lloc que l'ha vist brillar infinitat de vegades.
L'energia que només troba cantant
I és que l'artista porta dècades repetint el mateix sense tremolar, ell no es jubilarà mai. No pot, no sap i tampoc vol. Per a Raphael, arribar a les vuit del vespre a casa i no estar preparant-se per cantar és un buit que no entén. Ho va confessar fa anys i ho reafirma sempre que pot, amb més força que mai, perquè pujar a l'escenari és el seu motor, el seu pols i aquell racó on tot torna a encaixar encara que hi hagi dies difícils.
D'aquesta manera, ni els problemes de salut ni el pas del temps han aconseguit frenar-lo. Al contrari, cada concert es converteix en una declaració d'intencions, en un recordatori de per què la seva figura segueix intacta després de tantes dècades. Raphael canta perquè ho necessita, perquè és la seva manera de respirar i perquè la seva identitat es trenca en mil bocins quan no trepitja un escenari.
Un calendari imparable fins i tot fora d'Espanya
La realitat és que la seva activitat no es limita a Espanya. Raphael manté un ritme internacional que sorprèn fins i tot els més veterans del sector. Aquest desembre viatjarà a Eslovàquia, on actuarà a Poprad, i després a Txèquia, a Brno, abans de tornar a Madrid el dia 7 de desembre per retrobar-se amb el seu públic espanyol en una altra nit que promet ser inoblidable.
I és que poques figures de la música poden presumir de gires tan exigents a la seva edat, i tot i així mantenir una energia escènica que desarma qualsevol. No importa la ciutat, l'idioma o la temperatura: quan Raphael trepitja un escenari, el temps se suspèn i només existeix la seva veu, la seva presència i aquest magnetisme gairebé indestructible.
Així doncs, parlar de jubilació amb Raphael és absurd. Ell mai ha funcionat com els altres. Viu a través de la música, troba el seu equilibri en els llums de l'escenari i sent que el seu lloc és allà, sempre allà. I mentre aquesta flama segueixi encesa, Raphael seguirà viatjant, cantant i recordant al món que hi ha artistes que no es retiren, perquè la seva vida comença, i acaba, sobre les taules.