Aquest dijous, 6 de maig, és un dia radiant. El sol brilla, fa bon temps i els culers van pel carrer amb un somriure d'orella a orella, com el de Hazard. Perquè aquest dijous, 6 de maig, el Reial (així, en català, com els hi cou a alguns tertulians d'El Chiringuito) Madrid viu la ressaca amarga després de quedar eliminats el dia abans a les semifinals de la Champions a mans del Chelsea. Una derrota sense pal·liatius que va narrar i va cridar Damià López pels oients de RAC1.
Timo Werner, autor del primer gol del Chelsea
Però aquest dijous 6 de maig també és un gran dia per un altre motiu de pes, que també té a veure amb l'estadi de la desfeta blanca, Stamford Bridge, i també amb els companys d'esports de l'emissora privada de Catalunya. Saben què va passar el 6 de maig de fa dotze anys al camp del Chelsea? Si per les seves venes corre sang blaugrana segur que no ho han pogut oblidar. Aquell dia els Déus van baixar a la terra i es van conxorxar perquè un noi menut, però amb un talent descomunal, bona persona fins a dir prou, de Fuentealbilla, i emblema del club dels seus amors, Andrés Iniesta, marqués el gol que probablement més s'ha cridat a les llars catalanes, amb permís del gol de Koeman a Wembley, el de Baquero a Kaiserslautern, el de Belletti a París o el de Sergi Roberto contra el PSG. El mateix jugador, des del Japó, ha recordat aquell 6 de maig del 2009, quan un gol seu a les acaballes del partit, donava el passi al Barça per jugar la final de la Champions a Roma. "Piel de gallina al recordar este momento".
Certament, com diu el geni manxec, als culers se'ns posa la pell de gallina recordant aquell zapatazo que va entrar a la porteria del porter del Chelsea esperonat per la força de tota l'afició blaugrana que quan va veure la pilota dins, va embogir. Però si s'han emocionat només mirant les fotos que ha penjat Iniesta, encara ho faran més amb el següent vídeo. L'Iniestazo a Stamford Bridge narrat per Joan Mª Pou i la resta de companys d'El Barça juga a RAC1. Facin la prova. És impossible no veure aquest gol escoltant aquella narració mítica sense que et saltin les llágrimes una vegada i una altra:
Aquells dos minuts ja formen part de la història radiofònica, no només de RAC1, sinó de la ràdio catalana en general. Aquells crits desfermats a l'estudi. Aquella veu trencada del narrador dient-li a Iniesta "¡lo puto crac!". Aquell speech eufòric de Joan M. Pou fent-li preguntes al company a peu de gespa, aleshores Roger Saperas, sobre la ciutat on el Barça jugaria la final contra el Manchester United. Aquell inoblidable "Saperas... És Roma?", "És Roma, Pou!", És Roma?", "És Roma, Pou!", És Roma?", "És Roma, Pou!", És Roma?", "És Roma, Pou!", És Roma?", "És Roma, Pou!"... I així, fins a 5 vegades.
Joan Mª Pou / @fotlipou
Roger Saperas / @rsaperas
I aquest dijous 6 de maig, dotze anys després, Joan Mª Pou i els seus companys de RAC1 han emocionat encara més els culers i han ensorrat en la misèria encara més als merengues després de la derrota d'ahir, amb una conversa a les xarxes socials que ha despertat records inesborrables. Una altra pregunta dirigida a Roger Saperas. Però si aleshores eren preguntes sobre Roma, ara ha estat una pregunta que evoca a Roma, a Stamford Bridge, a l'estudi de RAC1, al fet d'haver viscut una nit irrepetible, a la bogeria més absoluta. De seguida s'hi han abonat a la conversa d'altres membres de l'equip que hi eren aquell dia:
Només de recordar allò, com diu el Pou, fa plorar. Perquè allò va ser un dels moments més grans de la història del Barça. Feliç aniversari.