La imatge, sens dubte, ha passat ja a la història dels Oscars. El dia després tothom parla, i en seguirà parlant, de la bufetada, el mastegot, la galeta, el cop de puny de Will Smith a Chris Rock. L'actor nordamericà ha recollit el seu primer Oscar al millor actor per El método Williams , però abans, quan Rock era damunt l'escenari, aquest va fer un acudit sobre Jada Pinkett, actriu, dona d'Smith i que fa temps pateix una alopècia, la va comparar amb La teniente O'Neil, el cèlebre personatge interpretat per Demi Moore que va amb el cap rapat. "Jada, t'estimo. No puc esperar a veure 'La teniente O'Neil 2'... Ha estat bé, eh?". De cop i volta, Smith s'aixeca, va cap al presentador i li gira la cara i li crida: "Treu el nom de la meva dona de la teva puta boca!". Rock s'excusa: "Uau... era una broma sobre 'La teniente O'Neil'". I Smith ho repeteix: "TREU EL NOM DE LA MEVA DONA DE LA TEVA PUTA BOCA!".
Pilar Rahola, evidentment, se n'ha fet ressò i dedica el seu Paraula de Rahola d'aquest dilluns a aquestes imatges que han donat la volta al món: "Aquesta carta l'adreço, la singularitzo en Toni Soler per un simple motiu, perquè em sembla el gran referent de l'humor recent català. Però també és una reflexió a tot el món de l'humor: el Jair (Domínguez), el Carlos Latre i els grans humoristes que hem tingut i tenim en aquest país que fan una feina extraordinària d'estripar la realitat i sovint, a través del sarcasme, la ironia, posar una mica d'humor i treure transcendència". L'escriptora aprofita el mastegot d'Smith per destacar que "la feina dels humoristes, per fer més païble la realitat i per riure de nosaltres mateixos, és una gran feina, segurament un bé públic que ens ajuda més a pair les pitjors realitats o entendre-les, que no pas ens empitjora". Però centrant-se en el cop de puny de l'actor guanyador de l'Oscar quan ha sentit un gag sobre l'alopècia de la seva dona, Rahola es fa una pregunta en veu alta, que "si em permeten, no tinc una resposta clara perquè les fronteres són molt sinuoses". I esmenta Toni Soler: "Fa anys em vaig enfadar molt amb el 'Polònia' perquè treia la caricatura del Hitler. Franco ja apareixia feia temps, i feien bromes, i a mi m'enfadava, perquè em semblava que el convertien en un 'abuelete majete' i no pas en l'assassí brutal i cruel que va ser i no m'acabava d'agradar".
Hitler (David Olivares) i Mussolini (Cesc Casanovas), organitzant una festa sorpresa a Franco (Manel Lucas) abans que arribi el dia de l'exhumació / 'Polònia' (TV3)
Un exemple seria aquest gag, on Hitler i Mussolini li cantaven al dictador espanyol "Porque es un fascista excelente", fent servir la cantarella de Porque es un muchacho excelente. Diu Rahola: "Quan van entrar al Hitler em va ferir. Com es possible que el pitjor assassí de la humanitat es converteixi en una broma?", va pensar en el seu moment. Ara recorda "haver-ho dit públicament i vam tenir una mica de 'pique'. Amb el temps els he entès. Segurament, la llibertat d'expressió en l'humor ha de ser molt àmplia, però la pregunta que ens hem de formular és si hi ha límits. Cal fer una prèvia: el cop de puny, no, eh? Carlos Latre diu avui que el cop de puny és un cop de puny a tots els humoristes. És evident que qualsevol cosa que t'indigni, et tregui la ira i t'enfadi no es pot resoldre amb violència. Entenc el cabreig de Will Smith, però no la seva reacció, la solució no és un cop de puny, fins i tot quan et fereixen emotivament, encara que no tingui cap gràcia la brometa". Rahola incideix en la pregunta que ella mateixa ha formulat sobre els límits de l'humor.
Cop de puny de Will Smith a Chris Rock / Efe
"Estaríem d'acord que l'humor ha d'atrevir-se amb les religions, però de vegades els límits els posa la violència, justament. Recordem Charlie Hebdo o els caricaturistes danesos amenaçats pel totalitarisme islamista. Hi ha uns límits en l'humor que no els posa el propi humor o la democràcia, sinó que de vegades els posa l'amenaça més abrupta i la violència totalitària. Però jo parlo si en una situació de llibertats, l'humor té límits...". Rahola posa diferents exemples en forma de preguntes: "És evident que l'humor s'ha de poder riure dels déus, però potser també fereix sensibilitats. Potser l'humor també té l'obligació de ferir sensibilitats? I quan parlem de malalties?", i posa un exemple molt específic: "els humoristes han de poder ser sagnants amb una institució com la monarquia, però si un membre de la família monàrquica té algun problema de salut mental o de deficiència mental, pot ser border line... això es pot convertir en matèria d'humor pel sol fet que formi part de la família reial? Podem enfrotrens de les deficiències o les malalties?". Parla llavors de la malaltia de Jada Pinkett, "que pot semblar estètica, però que segur que té a veure amb un tema psicològic molt fort... Ha de posar el focus en ella, que té un problema, i permetre que tothom rigui pel seu dolor?".
Will Smith i Jada Pinkett / Efe
Rahola es pregunta si "aquest acudit no és també un cop de puny? En el pitjor moment del covid, hagués estat lícit una broma de dos avis morint-se en un asil? Ho permet la llibertat d'expressió? Probablement sí..., però ho permet la decència? Probablement han de ser els humoristes els que diguin quins han de ser els límits, però, te'n pots riure d'una persona que no pot caminar o que se li ha mort un fill? Te'n pots riure de la mort d'un fill?... M'imagino que la llibertat d'expressió està per damunt i que possiblement, si l'humor es permet fronteres molt àmplies, s'ha de poder permetre que tot sigui motiu de sàtira, sarcasme estripat i provocació... Però potser el que hem de dir és que sent legal, perquè ha de poder ser legal, també hem de poder dir que hi ha humor que és indecent, que no és ètic. I aquesta és l'autoregulació que han de fer els grans humoristes, que cal replantejar-se. El cop de puny de Will Smith és un acte de violència inacceptable, però l'acudit de Chris Rock és un acte indecent. No hi ha res més fàcil que riure d'un feble. Riure d'algú que pateix no et fa un bon humorista, et fa un impresentable":