Pilar Eyre s'ha guanyat a pols, i per mèrits propis, l'afecte, reconeixement i elogis dels seus companys de professió i dels moltíssims lectors que tenen les seves cròniques blaves sobre la família reial a la revista Lecturas o els seus imperdibles llibres, l'últim, una meravella, Cuando éramos ayer. Autora de l'exclusiva de la que més s'ha parlat els darrers anys pel que fa a la premsa del cor, aquella portada descomunal sobre Iñaki Urdangarin passejant de la mà d'una rossa que no era la seva dona, des que ella va explicar que l'exduc de Palma festejava amb una altra dona que no era la seva, la infanta Cristina, es va destapar la capsa dels trons. Aquesta va ser una més de les infinites exclusives que només ella sap donar, la que més sap sobre els membres de la família reial, als quals no dubta en retratar quan s'ho mereixen. Felip, Letícia o especialment Joan Carles, de qui va dir, després de la seva darrera visita a Sanxenxo, que "Que vergüenza me está dando este país. Pensar que nos criticaban en los 90 porque decían que los periodistas éramos cortesanos… pero si éramos el Che Guevara al lado de lo de ahora!", criticant que li riguin les gràcies a aquest personatge cada cop que trepitja Espanya.

Juan Carlos signo de la victoria Europa Press
Joan Carles fent el senyal de victòria a Sanxenxo / Europa Press

En aquesta foto tenen el clar exemple d'una persona que se'n fot de la resta, d'un tipus sense vergonya que es pensa que la resta han vingut a aquest món a retre-li pleitesia, d'un penques sense ofici ni benefici que no ha fotut un pal a l'aigua i que viu a costa dels demés i a sobre, s'hi pixa. I en aquesta altra foto tenen l'exemple contrari, la imatge d'una curranta, d'una dona que porta tota la vida fent molt bé la seva feina, que no ha parat de treballar i d'escriure, d'informar i entretenir, de treure notícies i d'escriure llibres, Pilar Eyre:

(Alta) Entrevista Pilar Eyre, escritora - Foto: Montse Giralt
Pilar Eyre amb el seu darrer llibre, 'Cuando éramos ayer' / Foto: Montse Giralt

L'escriptora catalana, feliç com una 'perdiç', però alhora, exhausta després d'haver escrit la novel·la i de portar temps fent la promoció, donant entrevistes i xerrades o signant llibres, com al passat Sant Jordi, que ho va petar. Cuando éramos ayer, una història que ens trasllada a la Barcelona de 1968 fins a la de 1992 en plena explosió de les Olimpíades. 24 anys en els que coneixerem una dona, 'Silvia Muntaner', en la qual molts veuran trets de l'autora, i on serem testimonis d'excepció d'una ciutat en plena expassió, plena de contrastos, i on l'escriptora aborda diferents qüestions com la burgesia, el franquisme, el classisme, el masclisme o la sida. Un altre èxit incontestable de Pilar Eyre. Aquest passat cap de setmana ha estat a la Fira del Llibre de Las Palmas, un lloc que l'ha enamorat, on l'han tractat com el que es mereix i on fins i tot alguna lectora agraïda li va fer un sentit regal:

eyre las palmas
Pilar Eyre a la Fira del Llibre de Las Palmas / Twitter

Eyre, satisfeta, emocionada... i esgotada. Perquè Eyre porta un tute considerable. Han estat dos mesos de promoció, moments en els quals, tot i els reconeixements i les felicitacions dels lectors i les xifres de vendes, és humà pensar com ella: "Serveix d'alguna cosa el que faig?", tal i com la mateixa escriptora ens ha confessat. I la resposta és que sí, i tant que serveix. I de molt. Perquè Eyre no és conscient de com de bé fa sentir ella als seus lectors amb les seves paraules, de com reconforta agafar una novel·la seva i endinsar-se en el que ella ens explica. I tornant de les Illes Canàries cap a Barcelona, se n'ha adonat. Perquè ella mateixa explica què ha viscut en el vol de tornada a casa.

Explica que en el vol de tornada de Las Palmas a Barcelona, una de les hostesses de vol li va portar una ampolleta d'aigua. Amb l'ampolla, li va portar un tovalló, com fan sempre quan demanes alguna cosa de beure o de menjar. Ella no es va adonar, però, que el tovalló tenia una nota escrita. No la va veure fins passada una estona, i no va poder agrair-li a l'hostessa. El què? Un missatge que la va commoure, tal i com ella mateixa reconeix: "Hoy me ha pasado algo tan bonito y tan importante! Volviendo de Canarias una azafata me ha dado un botellín de agua. Con esta servilleta y al leerla he tenido unas ganas de llorar abrumadoras". Un missatge emotiu i sincer de l'hostessa cap a l'escriptora: "Me encantan tus libros. Sigue así. M".

L'entenem perfectament. Com ella ens ha explicat després, "tenía ganas de llorar porque estaba cansada, era medianoche después de más de dos meses de promoción…. y pensaba '¿sirve de algo todo lo que hago?'". I en veure la nota, Eyre es va trencar: "Fue la mejor recompensa… ese elogio anónimo. Fue como si me abrazaran muchas veces". Té raó. Les abraçades són necessàries i meravelloses. Però de tant en tant, una frase, un gest, unes paraules en un tovalló, són insuperables. Ens sumem al que deia el missatge del tovalló, segur que la Pilar el guardarà per sempre como oro en paño, i felicitem l'hostessa 'M' per la seva humanitat i per haver emocionat algú que s'ho mereix, com la Pilar.