Pepe Imaz, extennista professional i coach de Novak Djokovic, va concedir una extensa entrevista al canal El Director de David Jiménez, on va abordar temes que van molt més enllà de l'esport. La seva reflexió principal va girar entorn de la importància de l'avorriment, una experiència que, segons ell, hem après a rebutjar, però que resulta essencial per a la vida i el creixement personal.
Imaz, que des de fa anys acompanya el número u del tennis mundial en el seu treball mental i emocional, va explicar que l'avorriment no s'ha de considerar un senyal negatiu, sinó un avís que permet aturar-se i mirar cap a dins. “L'avorriment és sa. És agradable? No. Però gràcies a ell puc observar-me i entendre què em passa”, va sostenir durant la xerrada.
Pel tècnic, el problema rau en el fet que vivim en un món que no tolera el buit. Les xarxes socials, la tecnologia i la pressa diària es converteixen en una manera constant d'evitar el silenci interior. Aquesta recerca compulsiva d'estímuls, assegura, és una de les causes de l'ansietat i l'estrès que avui afecten gran part de la població.
“Quan reneguis de l'avorriment, automàticament busques alguna cosa que el substitueixi. Pot ser el mòbil, la feina o qualsevol activitat que et mantingui ocupat. Però al final només estàs fugint de tu mateix”, va explicar.
El parany de la hiperestimulació
En la conversa, Pepe Imaz va vincular l'avorriment amb el fenomen de la hiperestimulació tecnològica que afecta sobretot els més joves. Els adolescents, va assenyalar, recorren al mòbil i a les xarxes socials de manera constant, no perquè realment ho necessitin, sinó perquè no suporten la idea de sentir-se sols o desconnectats.
“Avui sembla que avorrir-se està malament, que no podem deixar un espai buit per a nosaltres mateixos. Tot ha d'estar ocupat amb alguna cosa”, va assenyalar. Al seu parer, aquesta dinàmica és tan perjudicial com la d'un adult que treballa 14 hores al dia sense descans. “Un noi es refugia en el mòbil per fugir de l'avorriment; un adult ho fa en la feina. L'arrel és la mateixa: no suportem el buit”, va advertir.
El coach va descriure aquest buit com un “vertigen” que genera ansietat. En lloc d'aprendre a viure-hi, busquem omplir-lo amb distraccions ràpides, cosa que genera dependència. “Estem estimulats per viure en un no parar. I quan parem, apareix l'ansietat”, va insistir.
Més enllà de la crítica, Imaz proposa un canvi d'enfocament: deixar de jutjar la joventut i observar el context en què creixen. “Si jo hagués nascut fa 15 anys, probablement estaria igual que ells, amb el mòbil a la mà. L'entorn determina la nostra conducta, i és aquí on hem d'actuar”, va explicar.
Educar per acceptar el buit
La solució, segons Pepe Imaz, rau en l'educació. De la mateixa manera que s'ensenya als nens que el foc crema o que l'excés de dolços perjudica la salut, se'ls hauria d'ensenyar que l'avorriment és una part natural de la vida. "Quan saps què significa avorrir-se, deixes de veure'l com un enemic. Aprens a acceptar-lo i a nodrir-te'n", va assenyalar.
L'extennista considera que el coneixement és el primer pas, però que ha d'anar acompanyat d'acció. «Primer el coneixement, després arremangar-se i treballar en un mateix», va resumir. Aquesta feina, afirma, és laboriosa, però imprescindible per construir una vida equilibrada.
El missatge d'Imaz no es limita al món de l'esport. La seva visió apunta a un estil de vida més conscient, on acceptar l'avorriment esdevé una eina per a l'autoconeixement i la disciplina personal. Igual que el dolor físic serveix per detectar una lesió, l'avorriment pot ser un senyal que necessitem parar i escoltar-nos.
“Si aprens a conviure-hi, descobreixes que no és un problema, sinó una oportunitat”, va insistir. Per això defensa que tant en l'esport com en la vida quotidiana l'avorriment s'ha de veure com un aliat invisible, incòmode però necessari.
En un temps en què la tecnologia ofereix distraccions immediates i la intel·ligència artificial amenaça de substituir fins i tot la reflexió personal, el missatge de Pepe Imaz resulta contracorrent. “Ens ho donen tot fet i això ens fa tous, incapaços. Per això és fonamental treballar la disciplina, igual que amb el menjar o l'entrenament físic”, va concloure.