Mick Jagger no surt a l'escenari com qui baixa a comprar el pa. Als seus més de 80 anys, el líder dels Rolling Stones continua comportant-se com si cada concert fos una final olímpica i el seu backstage ho demostra. Perquè mentre el públic escalfa gola, ell escalfa músculs, rutines i, sobretot, un camerino que sembla més un spa de luxe que una sala posterior d'estadi.
La realitat és que cada vegada que els Stones aterren en una ciutat, la maquinària es posa en marxa molt abans que soni el primer acord. I entre les exigències que acompanyen la banda, n'hi ha una que sempre crida l'atenció i aixeca celles: les famoses 600 tovalloles. Sí, sis-centes. Ni una menys. Ni una més.
Un camerino que sembla un gimnàs d'alt rendiment
Mick Jagger no concep pujar a l'escenari sense suar prèviament. Abans de cada actuació necessita un espai reservat exclusivament per entrenar amb el seu preparador físic personal. Res improvisat. El recinte ha de mesurar exactament deu metres de llarg per tres d'ample. Ni nou, ni onze.
Allí fa exercicis de cardio, estiraments i moviments dissenyats per aguantar dues hores saltant, corrent i provocant el públic com si tingués 30 anys. I és clar, després d'aquell escalfament —i del concert— la suor corre a dolls. D'aquí l'allau de tovalloles blanques que esperen ordenades com si fossin lingots d'or. Però ull, que no és només una qüestió d'higiene. Les tovalloles compleixen diverses funcions: assecar, refredar, netejar i, segons expliquen alguns tècnics, fins i tot servir d'improvisat suport durant els canvis de vestuari exprés. Tot té la seva raó de ser… encara que el número continuï semblant de bojos
Sis-centes tovalloles i ni rastre d'improvisació
D'aquesta manera, el backstage dels Rolling Stones es converteix en una petita ciutat paral·lela. El camerino ha d'estar situat just darrere de l'escenari, amb aire condicionat a ple rendiment i sense trajectes llargs. Jagger va al pràctic, però a la seva manera. Suar molt, moure's més i eixugar-se encara més. Tot mesurat, tot calculat.
La realitat és que aquestes exigències no són noves ni fruit del caprici. Són part d'una rutina que li ha permès seguir sent un animal escènic quan molts de la seva generació ja estan retirats. I això, en el rock, es paga car. Així doncs, la propera vegada que algú vegi Mick Jagger saltar com si el temps no existís, que pensi en el que no es veu: un gimnàs portàtil, un camerino estratègic… i 600 tovalloles esperant el seu moment de glòria. Perquè en el rock, com en la vida, la suor també fa història.