Míchel Sánchez és un dels nostres. Un home respectuós, empàtic, edificant, valent i decidit. Una rara avis al món del futbol espanyol, en el que massa sovint es reflecteixen els pitjors costums de la societat. Per exemple, el tema de les llengües. Millor dit: les llengües que no són el castellà, però que són tan oficials com ells. La majoiria les ignoren, les consideren de tercera categoria i fins i tot hi ha qui s'ofèn quan les sent als estadis o rodes de premsa. Després, això sí, sentiran el conte de "el castellano está en peligro". I així cada dia, cada setmana, cada temporada. Ara bé, sempre hi ham excepcions dignes d'elogi. I aquest curs 2021-22, el gran triomfador és un paio de Vallecas que porta tan sols 6 mesos a Catalunya com a entrenador del Girona F.C. En Míchel, un dels darrers catalanoparlants del país.

Sánchez ha deixat un reguitzell notable de demostracions de respecte per la llengua pròpia de la ciutat, el club i la terra que l'ha fitxat per fer la seva feina. Succeeix en el pòdium el porter mallorquí Miquel Àngel Moyá, que durant la seva estada a la Reial Societat va aprendre euskera. Ara el rei és en Míchel, que està aprenent català a tota velocitat i, a més a més, fa dues coses lloables: la primera, preguntar quan no entén alguna cosa per incorporar-la al seu vocabulari. La segona, encara més extraordinària, atrevir-se a parlar-ho en una sala de premsa plena de periodistes. Amb tota la normalitat, sí, però també amb una excepcionalitat que li valdrà el reconeixement de tot un poble durant la resta dels seus dies. Estem tan acostumats a tot el contrari que, quan algú vingut de Madrid diu "joder, a mí me han enseñado que tengo que ser una persona que sepa adaptarse y empatizar con la cultura" i es llança a parlar en català, el mínim que podem fer és posar-nos drets i aplaudir.

Mentre que els catalans i catalanes, aficionats o no al futbol i al Girona, celebrem l'exemple sensacional d'en Míchel, hi ha qui des d'Espanya se'l mira d'una forma molt menys amistosa. Com si fos un traïdor, un freaky o un pocapena. No només no entenen la seva actitud, és que el jutgen. Tot i això, ni s'arronsa ni defalleix en el seu objectiu. I per a tots aquells que es posen les mans al cap, ha començat a deixar-los missatges força contundents: "Son de mente corta". És el que va dir abans del partit de Copa entre l'equip gironí i el Rayo Vallecano fa uns dies, durant una connexió a la Cadena SER. A l'emissora els sorprenia que sabés parlar el complícadíssim idioma que té paraules i noms malignes com "Cesc Fàbregas" o "Ferran Jutglà", per posar un parell d'exemples. Però com que amb 4 paraules potser hi ha qui no ha entès el missatge, ha tornat a insistir a la mateixa SER, però en aquest cas a la desconnexió catalana. 'Jugón'.

Míchel Sánchez, entrenador del Girona EFE

Míchel Sánchez, entrenador del Girona / EFE

En Míchel deixava anar això al 'Què t'hi jugues!' de Sique Rodríguez: "Estoy aprendiendo catalán porque es cultura y educación. Es la mejor forma de integrarme". Insisteix, com va dir a RAC1, que "no lo veo como algo excepcional, lo veo algo natural. Me gusta lo que estoy haciendo, aunque en algunos sitios lo están criticando, pero a mí me da igual, estoy tranquilo". Aquí arriba la cleca a la colla de haters catalanòfobs: "A quien lo critica yo le llamo incultura y cerrados de mente". Té més raó que un sant. Normal, perquè ell no ho sap, però estem fent una recollida de signatures per beatificar-lo. Tot arribarà.

Míchel Sánchez, entrenador del Girona FC

Míchel, l'entrenador madrileny del Girona FC / Instagram

No hi ha res més gratificant i emotiu per a un català que veure algú que arriba de fora posar tot de la seva part per integrar-se i enriquir la seva vida i la dels seus veins. Més Míchels al món i resolem molts dels problemes de convivència en 6 mesos. El mateix temps que ha trigat en deixar-se anar amb el català. Visca Vallecas, home!