Els caps pensants de 'Joc de Cartes' han afinat molt en aquesta sisena temporada. Estem assistint a capítols per emmarcar, divertits, emocionants, exuberants. Amb tots els ingredients que han convertit el concurs en un imprescindible de la graella de la tele pública, i que provoquen un reconeixement doble: el de l'audiència, una vegada més estratosfèrica (25% i 515.000 espectadors, el programa més vist del dia), i el de la professió, amb el seu primer premi Ondas. Per clavar, fins i tot han filat molt prim amb el timing dels episodis: a les portes de Nadal, tocava un bon banquet. I per això vam tornar a visitar la ciutat de Lleida, d'on Marc Ribas va sortir per primera vegada amb dos guanyadors. Un, l'oficial. L'altra, tot i quedar en segon lloc, va ser la campiona moral. No va guanyar els 5.000€, però si la simpatia del públic i del mateix presentador i xef. No li faltaran mai clients, n'estem ben segurs.
Que quedi clar que aquesta situació tan poc usual no obeeix a una injustícia flagrant ni a estratègies destraleres dels participants per aconseguir el triomf final. La cosa va anar molt ajustada. El 'Pla del Bosc', amb en Bernat Vinyals al capdavant quedava en primera posició per ofici i per tenir un establiment ben bonic a Bellpuig. A molt poca distància, la Mònica Serós, amb el seu 'Lo Celler de ca l'Hereu', a Alcarràs. Un temple de la brasa, on la capitana és ella i els seus pares fan d'ajudants indispensables. La Mònica explicava que va muntar el restaurant per ajudar el pare, que s'havia quedat sense feina amb una edat complicada per tornar al món laboral. Un problema molt estès, no tothom se'n surt. La unió familiar funciona a les mil meravelles. Ara bé, també té handicaps. Ella n'és conscient, i durant el programa es va sentir petita, minúscula. No es veia a l'altura de la resta. Un complex equivocat.
La Mònica i la seva família, guanyadors morals del 'Joc de Cartes' a Lleida
Aquest restaurant és un espai molt modest pel que fa a la seva imatge, instal·lacions i equipament. L'indret no és de fantasia: es troba en un polígon industrial, envoltat de camions de mercaderies, de magatzems, d'empreses diverses. No és Disneyland: és un negoci del món real, obrer, del dia a dia. La seva oferta va en aquest sentit, és a dir, carns a la brasa, escalivada, croquetes, cargols... Tradició. Comparat amb la resta dels rivals, zero glamur. Per això aquest sentiment d'inferioritat. Anava errada, perquè el menjar que servia era senzillament espectacular. Per qualitat de producte, per execució, per preu, per caliu. Per servei també, amb una curiositat absolutament inèdita: el cambrer, un noi jovenet amb molta prestància, també treballava al local d'un altre participants de la nit. Lleida és petita, però tant? Sigui com sigui: a 'Lo Celler' es menjava de cine. Amor a la brasa.
L'elogi sincer i sentit de Marc Ribas que desfermava les llàgrimes a TV3
No és pas una impressió subjectiva d'aquest articulista: tots els comensals hi estaven d'acord, el menjar era brutal, havien trobat un restaurant al que hi tornaran, segur. Fins i tot Marc Ribas, que n'ha vist prop de 400 al llarg de la història del programa, va voler deixar-ho ben clar. Sabia que la Mònica estava patint, que estava amoïnada. I quan va acabar l'àpat va pujar a la cuina per elogiar-los pública i notòriament. "Et senties petita... i els has passat la mà per la cara". Ella, modesta i encara tremolant, responia: "No ho se...". Ribas sentenciava: "Jo sí". Ras i curt. El gest del xef colpia tota la família. La mare: "No m'ho esperava... Nosaltres som un restaurant petit, de polígon... Que ell em felicités, que no soc ningú... és molt". La filla, que amb prou feines podia parlar per les llàgrimes: "La veritat és que molt feliç". No passava d'aquí, emocionada. L'abraçada entre totes dues traspassava la pantalla. Tota Catalunya s'hi sumava.
Màgia nadalenca, també a 'Joc de Cartes'. Gràcies.