El Nadal per a molts és llums, nadales i sopars eterns. Per a Macaulay Culkin, en canvi, és terreny minat. L'actor que va marcar tota una generació amb Sol a casa viu aquestes dates com si fossin una alerta nuclear. Mentre mig planeta torna a veure la pel·lícula per enèsima vegada, ell prefereix desaparèixer del mapa i abaixar les persianes.
I és que desembre no és un mes qualsevol per a Culkin. És el seu mes. El problema és que no en el bon sentit. Allà on vagi, algú li recorda que Kevin McCallister segueix viu, que els lladres rellisquen igual i que la cinta torna a posar rècords d'audiència. I el resultat és que l'actor opta pel mode invisibilitat i redueix al mínim les seves aparicions públiques.
El noi del Nadal que odia el Nadal
Lluny de la nostàlgia edulcorada, Culkin reconeix que no pot veure Sol a casa com la resta del món. Per a ell no és una comèdia familiar, és una càpsula del temps que el retorna a una infància hiperexposada. Per això, quan algú li proposa veure-la “per tradició”, la resposta és clara i ràpida: no. Ni crispetes ni mantes.
L'actor assumeix que aquestes dates activen una mena d'efecte crida. Gent que vol fotos, bromes, referències constants i la mateixa pregunta de sempre. I aquí és on posa el fre. Nadal i Acció de Gràcies són, per a ell, moments per refugiar-se, no per celebrar
Fugida estratègica i vida en pausa
La seva estratègia és simple: sortir el menys possible. Res d'esdeveniments, res de sopars multitudinaris, res de passejos improvisats. Culkin descriu aquest període com la seva “temporada alta”, però no professional, sinó mediàtica. Una època en què el món sembla decidit a recordar-li qui va ser, encara que ell faci anys que és una altra cosa. Als 45 anys, l'actor ha après a conviure amb el seu llegat sense deixar que el devori. Ha reconstruït la seva vida lluny del nen prodigi, amb humor, distància i força ironia.
Mentre milions celebren el Nadal amb trampes casolanes i crits de “¡Kevin!”, Macaulay Culkin abaixa el volum, apaga els llums i espera que passi la tempesta. Perquè hi ha estrelles que brillen més en silenci. I ell, quan arriba desembre, prefereix quedar-se sol a casa, però de veritat.