Luis Enrique Martínez és l'únic entrenador que li pot disputar cara a cara la condició del millor a Pep Guardiola. Tots dos amb l'ADN Barça han fet gran el futbol. Lucho és l'actual campió d'Europa amb un equip multimilionari però que mai abans d'ell havia estat el rei europeu, ni amb Messi, Neymar i Mbappé. Va arribar l'asturià i el PSG és campió. Ara ve el més difícil: aguantar la pressió de seguir sent el millor, aguantar el ritme de títols. Pep ho va assolir amb dues Champions al Barça i Luis Enrique el va gairebé igualar amb una Champions. De fet, Lucho va guanyar gairebé tant com Pep en un any: Guardiola el sextet al seu primer any i Lucho cinc títols en el primer any. Tots excepte una Supercopa molt menor. Són dos genis, són molt estimats al Barça, són molt odiats al Reial Madrid i també s'assemblen que són dos bojos pel futbol. A tots dos els ha costat els cabells. Han perdut el pèl. Lucho ha tingut una castanya en bici que li va fer trencar-se la clavícula i ha reaparegut en la victòria del PSG aquest cap de setmana rapat gairebé al zero molt canviat:
Luis Enrique s'ha aprimat, s'ha tallat els cabells, canosos i escabellats que duia, i com a bon triatleta es conserva fibrat i molt prim, sense un gram de greix. Resultat fatal: els pocs cabells blancs que li queden al clatell i la closca pelada li posen molts anys al damunt. La imatge seva a l'agost abans de l'accident prèvia a l'operació i amb tots els cabells era de més jove. Les entrades que tenia ja no les tapa amb els cabells del front:
A ell tot li sembla relatiu, especialment després de patir la pitjor desgràcia que pot patir una persona: va morir la seva filla Xana de 9 anys per un càncer als ossos. En roda de premsa ahir va dir en francès: "Cada vegada que em passa una cosa negativa a la meva vida, intento veure el que hi ha de positiu". Va recordar aquella roda de premsa quan va reincorporar-se a la selecció espanyola a entrenar després de morir Xana, un terrible dia d'agost de 2019. Luis Enrique amb el cor a la mà. Silenci absolut a la sala de premsa: "Tenía ganas de volver a recuperar la vida y volver a hacer lo que más me gusta, relacionarme con el fútbol, y demostrar a mi familia que la vida continúa. Se ha ido hablando, masticando. En esto de la muerte hemos leído sobre el duelo. Por desgracia todos lo vamos a vivir pero no por el orden que me ha tocado a mí. Hay mucho tabú y miedo. Es una pena pero hay que saber acercarse a los que sufren eso. No hay una regla. Cada uno lo hace distinto. Unos no quieren trabajar nunca más, otros al día siguiente. Hay quien quiere recordar a la persona a diario. Nosotros lo hacemos natural. Siento orgullo de cómo lo hace mi familia y de la entereza de todos ellos". Un home íntegre, un culer que triomfa al món. Una persona molt admirada i estimada.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!