La història de la cultura europea és plena de dones reduïdes al paper de “musa”, quan en realitat van ser pensadores incòmodes, brillants i difícils d’encasellar. Lou Andreas-Salomé pertany a aquesta estirp. Se la recorda per haver fascinat Nietzsche, pel seu vincle amb Rilke o per la seva proximitat intel·lectual amb Sigmund Freud, però durant massa temps es va passar per alt l’essencial: la Lou no orbitava al voltant d’ells, caminava en paral·lel.
Nascuda a Sant Petersburg el 1861, va ser una dona avançada al seu temps. Filòsofa, escriptora i assagista, va rebutjar des de jove el matrimoni tradicional i va defensar una independència intel·lectual que escandalitzava els seus contemporanis. Nietzsche se'n va enamorar perdudament; ella no. Van mantenir una relació intensa, complexa, marcada per l'admiració i també per la tensió. Lou es va negar a ocupar el lloc que s'esperava d'ella i aquesta negativa va deixar una empremta profunda en el filòsof alemany.
Freud sentia una gran admiració intel·lectual per Lou Andreas-Salomé
Amb Freud va passar una cosa diferent. Entre tots dos es va establir un vincle de respecte intel·lectual poc habitual. Freud, gelós del seu mètode i poc donat a les concessions, va fer amb Lou excepcions que no atorgava a gairebé ningú. La va convidar a les seves cèlebres reunions dels dimecres, va confiar en el seu criteri i va acceptar les seves aportacions teòriques, fins i tot quan matisaven o afinen conceptes centrals de la psicoanàlisi. No era deixebla submisa ni rival: era interlocutora.
Lou Andreas-Salomé va reflexionar com poques sobre el narcisisme, el desig i la sexualitat femenina. Allà on Freud analitzava des d'una mirada inevitablement masculina, ella introduïa matisos que ampliaven el camp. No buscava confrontar-lo, sinó completar allò que quedava fora de l'enquadrament. Llegint-la avui, es té la sensació que moltes de les seves intuïcions segueixen sent incòmodament actuals.
La seva figura també ajuda a entendre una forma diferent de solitud i d'egoisme. No com a mancances, sinó com a eleccions conscients. Lou defensava una vida pròpia, no negociable, des de la qual vincular-se amb els altres sense diluir-se. Va estimar, va escriure, va pensar i va viure sense demanar permís, cosa que en la seva època es paga cara
Potser per això va ser més admirada que llegida, més comentada que compresa. Recuperar Lou Andreas-Salomé és rescatar una dona que no va ser només la musa de Freud ni l'amant de Nietzsche, sinó una pensadora amb veu pròpia que es va negar a ocupar un lloc secundari en la història. I això, en si mateix, continua sent profundament revolucionari
