En tan sols una setmana, el proper 21 de desembre, Loquillo complirà 65 anys i podrà pensar en la jubilació. En més d'una ocasió ha pensat a deixar-ho tot, i ha estat diversos mesos sense compondre ni fer un concert, però ara mateix no es planteja baixar dels escenaris, no podria viure amb la pensió d'un músic. Necessita estar en actiu. El cantant es va convertir en tota una estrella del rock en els seus anys daurats, tanmateix aquesta etapa ja va quedar enrere. Ara ja no li costa gens desvincular la seva vida professional i de la personal. El barceloní viu entre Barcelona i Sant Sebastià.
Sempre que necessita desconnectar, Barcelona és el seu refugi. Allà hi ha els seus amics de tota la vida. “Gràcies a la vida tinc uns amics que són, tenen molt de poderio en el sentit de carrer i en aquest sentit, doncs puc perdre’m, oblidar el que hagi d’oblidar, anar al psiquiatre sense anar al psiquiatre i, al cap d’uns dies, tornar a Donosti en perfecte estat de revista”, va explicar.
Loquillo no va acabar al món de les drogues perquè tenia por de les agulles
José María Sanz parla d'un nen tímid, introvertit i de família humil. Se sent molt orgullós dels seus orígens i de les persones que han estat sempre al seu costat, fins i tot en els pitjors moments. De fet, els seus amics del barri o del club de bàsquet en el qual va estar durant la seva època escolar, avui segueixen sent el seu cercle proper.
Loquillo va pertànyer a una generació d'artistes que va viure el món de les drogues molt de prop. "Vam viure molt de pressa i vam créixer molt ràpid", va relatar, "érem excessius i els temps també ho eren”. Les drogues i la sida van afectar gran part de la població de l'època, però Loquillo sempre va tenir clar que aquell no era el seu món: "Tenia por a les agulles i em vaig lliurar de gran part".
Gastaven molt, els seus inicis a la indústria van estar marcats pels excessos. El cantant sempre ha estat una persona rebel, és un dels gestos que l'ha caracteritzat durant la seva carrera musical. “He sobreviscut a l'heroïna, a la cocaïna, a l'alcohol, a l'èxit, a la indústria discogràfica, a les males companyies, a relacions tòxiques, a la classe política. M'he guanyat fer el que em surti dels collons. O sigui, començo a estar a l'edat de quan Fernando Fernán Gómez deia «a la merda!» Doncs sí senyor! M'ho passaré que te cagues. Per què? Perquè no tinc la necessitat de demostrar ja res”, va compartir en una entrevista.
