Loquillo, 64 anys, contra els artistes catalans: "Con su pan se lo coman", en salva tres

Loquillo és del Clot, Barcelona, català i rebel. Una rebel·lia que va contra el que ell creu: contra el procés, contra la Barcelona post-Maragall, contra els qui ell creu que cal anar. En una entrevista a El Mundo amb motiu del seu últim disc de duets ja avisa "El secretro de mi éxito es odiar a los que lo tienen merecido". Aquest mes de setembre publica Corazones legendarios i canta les seves cançons, totes de Loquillo, amb veus conegudes del panorama musical i que són de la seva corda: Raphael, Alaska, Calamaro, Miguel Ríos... De tot el panorama català n'hi ha tres que participen de la tria i són molt coneguts, molt potents i molt previsibles. No són Lluís Llach, Arnau Tordera i Gerard Quintana. Loquillo canta amb Miguel Poveda cantaor flamenc, Carlos Segarra de Los rebeldes i Manolo García d'El último de la fila. Durant l'entrevista passa comptes amb els artistes i intel·lectuals catalans que, segons ell, l'han menyspreat.

Loquillo contesta la pregunta del també barceloní Carlos Segarra, que comparteix generació amb Loquillo (tots dos tenen 64 anys) però no  comparteix la seva hostilitat amb el catalanisme, l'independentisme i Barcelona. Segarra: " ¿Cuál ha sido el hito más importante de tu carrera, musical y personalmente?" i Loquillo li respon que tres fites, totes tenen a veure amb Barcelona i a passar comptes amb el món barceloní i català per qui se sent menyspreat: "Hay tres hitos. El primero fue llenar Las Ventas, en 2016. Llenar Las Ventas haciendo rock barcelonés, tócate los cojones. Eso fue inolvidable. Me gustaría hacer lo mismo en la Monumental de Barcelona, a la que iba mucho de niño con mi padre porque estaba delante de casa, y le he pedido al Ayuntamiento que se vuelva a abrir para conciertos, pero nada. El segundo, llenar el Liceo de Barcelona el año pasado con un repertorio de poesía contemporánea. El insulto más grande siempre me lo ha dado la intelectualidad catalana, porque ha despreciado el rock. Que venga este don nadie a recoger un repertorio de poesía contemporánea y lo lleve al Liceo, que está a 20 pasos del cabaret donde yo empecé en Las Ramblas, buf... Tardé casi 50 años en hacer ese recorrido del cabaret al Liceo. Es la venganza de aquel chico de El Clot. Así que, con su pan se lo coman. Y el tercer hito, y lo siento por los Estopa, pero el récord de público lo tengo yo: 120.000 personas de una tacada en el Sot del Migdia el año 89, a 1.000 pesetas de entrada". Van guanyar 120 milions de pessetes en un concert a un descampat gegantí a Montjuïc. Avui només hi ha autoescoles.

Loquillo té certa dèria. Li pregunten per fites personals i professionals i totes impliquen reivindicar-se contra Catalunya. La primera per triomfar a Madrid fent rock barceloní, la segona per omplir el Liceu com una venjança, diu ell, a la intel·lectualitat catalana. I la tercera tenir més èxit que els Estopa, músics populars, catalans, amb una carrera en castellà com ell, però infinitament menys hostils amb casa seva. Loquillo passant factures als 64 anys. Diu que ha vist la mort de prop. No vol marxar sense buidar el pap contra els que l'han ferit: "Con su pan se lo coman". No té traducció al català.