A Lola Índigo li brillen els ulls quan parla del seu ofici. No de la fama, ni del reconeixement, sinó de la feina en si: les hores d’assaig, les gires, les decisions que la mantenen dreta. “El gran amor de la meva vida sempre serà la meva feina”, diu sense dubtar-ho al pòdcast Bresh. Ho repeteix com qui afirma una cosa que ha hagut d’aprendre a base de cops i desvetllament.
Des d'Operación Triunfo fins als estadis plens, la Lola ha construït la seva carrera amb una barreja de determinació i vulnerabilitat poc habitual. No oblida que abans que cantant va ser ballarina, i que aquesta escola li va donar l'ètica que sosté tota la resta. “Si no hagués estat ballarina, no seria qui sóc. Em va ensenyar la disciplina i el respecte per l'escenari".
De l'esprint autoimposat a la pausa necessària
El seu creixement, diu, va ser “lent i molt ràpid alhora”. Va arrencar més tard que altres artistes, cosa que la va dur a exigir-se el doble. “Sentia que havia de córrer un esprint constant per assolir tot en el menor temps possible”, reconeix. Aquest ritme la va dur al límit. “Ho he donat tot, tot, tot. I si continuo donant-ho tot, no em quedarà res".
Després d'omplir estadis i girar per mig món, ha decidit parar. “Necessito prendre'm un temps introspectiu, escoltar música d'altres països, amarar-me de coses noves. No puc continuar posposant la meva salut mental com si fos una alarma del telèfon".
La pausa, per a ella, no significa rendir-se, sinó afinar. Saber tornar quan hi hagi alguna cosa nova a dir. “Ser valent també és mirar cap a dins i oferir alguna cosa preciosa quan tornis".
Ballarina primer: ofici, equip i escenari
La Lola manté una devoció gairebé religiosa pel treball en equip. Als assajos, en els llums, a les pantalles, hi és a tot. No es concep a si mateixa com una estrella solitària, sinó com a part d'un crew. “Jo em compto entre ells: som disset, doncs som disset. M'hi poso de ple, sóc una més".
Aquesta manera de treballar és la seva manera d'estimar. Ho diu sense dramatisme: qui vulgui estar amb ella ho ha d'entendre. “La meva passió sempre ha estat allà per aixecar-me del terra. Quan ningú més ho va fer, la meva feina sí. Per això, qui m'estimi ha de saber que el gran amor de la meva vida és això".
Entre el personatge de Lola i la persona de Mimi hi ha una frontera difusa, però totes dues se sostenen mútuament. Quan puja a l’escenari, és Lola qui la defensa. Quan baixa, és Mimi qui la protegeix. I en aquest equilibri —entre la brillantor i l’esgotament, l’entrega i la pausa— ha après una lliçó que sona més madura que qualsevol èxit: que el treball també pot ser una forma d’amor, però només si saps quan parar per tornar a sentir-lo.