Karol G va tornar a emocionar els seus seguidors. Aquesta vegada no va ser amb una cançó ni amb un anunci professional. Va ser amb una publicació amb fotos de la seva infància. Imatges senzilles. Una nena de somriure tímid. La cantant va recordar els seus anys més innocents.
La seva infància a Medellín. La seva llar plena de música. El seu pare, Guillermo Giraldo, animant-la a cantar a cada reunió familiar. A cada cantonada. A cada oportunitat. Per a ella, no era un joc. Era un somni en construcció. “Quan era una nena cantava amb el meu pare a canvi d'unes monedes”, va explicar en una ocasió. Un somni que començava a prendre forma quan tot just arribava al micròfon.
Karol G recorda la seva infància a Instagram
Karol G també va compartir una imatge al costat de la seva àvia Teresa, a qui va anomenar “la reina de la meva vida”. La va descriure com la seva guia. La seva llum. La seva arrel. “Des que se’n va anar, l’enyoro més cada dia”, va confessar. Un dolor que mai no marxa. Una absència que l’acompanya fins i tot en els seus majors èxits. La foto va tocar el cor dels seus milions de fans.
Però darrere d'aquella nena dolça hi havia una història de lluita. Una història d'ensopegades. Karol G no va néixer convertida en estrella. No va néixer envoltada de focus. Ni de contractes. Ni de productors. El seu camí va estar ple de rebutjos, temors i moments que van posar a prova la seva força.
A casa, el seu pare es va convertir en el seu primer mestre. En el seu primer manager. En l'home que la va empènyer a cantar fins i tot quan ella dubtava de si mateixa. “El meu primer escenari, els meus primers fans”, recordava en un altre missatge. Ell la portava a petites presentacions. A festivals locals. A qualsevol lloc on pogués aprendre a perdre la por.
Una derrota que va acabar sent la major victòria
Amb només 16 anys, es va enfrontar a la seva primera gran decepció. Va participar en el programa Factor XS, la versió infantil de The X Factor. Va passar les primeres proves. Va viure l'emoció de ser escollida per Marbelle. Es va il·lusionar. Va somiar. Però la van eliminar abans del previst. Va sentir que havia fallat. Va plorar. I va dubtar de si tenia futur en la música.
Aquel moment, que en el seu dia va viure com una derrota, amb el temps es va convertir en una empenta. Gràcies a aquell programa, algú la va veure. Un caçatalents que va intuir el seu potencial. Li va oferir el seu primer contracte. Però res no va ser immediat. No hi va haver èxits ràpids. Entre el 2007 i el 2012, va llançar cançons que no van funcionar. Va intentar signar amb Universal Records i la resposta va ser un “no”.
Però ella no es va rendir. Mai. Va ajustar el seu estil, es va preparar, va treballar més dur i va entendre que la seva veu tenia un lloc. Que el seu missatge importava. I així va arribar el que semblava impossible: estadis plens. Premis. Rècords. Formar part de la història de la música.