Joaquín Sabina ha decidit tancar definitivament les portes dels escenaris. Ho fa als 76 anys, quan encara conserva la lucidesa, el pols creatiu i la veu suficient com per continuar omplint recintes. Precisament per això, perquè sempre ha estat amo de les seves decisions, ha preferit marxar abans que el cos o el cansament decideixin per ell. No hi ha derrota en el seu comiat, sinó una elecció conscient: deixar la música en directe en el més alt i començar a viure amb un altre tempo.
Mai no ha amagat que la seva vida personal va quedar moltes vegades relegada a un segon pla. Les gires interminables, els hotels, les nits llargues i el vertigen de l'èxit el van fer perdre's aniversaris, absències que pesen més quan els anys passen. Ell mateix ha estat especialment dur amb si mateix: no s'ha considerat un pare exemplar ni un company fàcil. Ara, amb els escenaris ja apagats, vol recuperar l'únic que el temps no retorna: la presència. I en aquest nou capítol, hi ha un nom que l'acompanya des de fa més de dues dècades: Jimena Coronado.
Joaquim Sabina està molt agraït a Jimena Coronado
Sabina ha trobat en ella l'estabilitat que durant anys se li va resistir. No ho diu a la lleugera. En més d'una entrevista ha reconegut que Jimena no només és la seva companya, sinó algú que literalment li ha salvat la vida en moments crítics. Li ha salvat la vida en moltes ocasions, com quan va patir l'ictus el 2001. "¡Jime! ¡Porta'm a l'hospital! No em puc aixecar...", va cridar el cantautor en aquells moments tràgics. Per això, malgrat la seva coneguda aversió als casaments, va decidir casar-se amb ella després de vint anys junts. No va ser un gest romàntic a l'ús, sinó una decisió pràctica i profunda: assegurar-se que ella estigués protegida si ell faltava algun dia.
La boda va ser civil, discreta, gairebé clandestina, celebrada després de la pandèmia i amb molt pocs testimonis. Un d'ells va ser Joan Manuel Serrat, amic íntim i còmplice de tota una vida. Res de grans celebracions ni titulars buscats. Sabina mai ha necessitat escenografia per als moments importants.
La seva història va començar de forma inesperada a Lima. Jimena treballava aleshores com a fotògrafa per al diari El Comercio i va acudir a l'hotel Sheraton per fer-li una sessió. Tots dos tenien parella en aquell moment i, encara que Sabina no era precisament un exemple de fidelitat, aquella connexió no va derivar immediatament en una relació. Hi va haver curiositat, complicitat i una primera cita improvisada en un local nocturn que va arribar de matinada. Va ser l'inici d'alguna cosa que trigaria anys a consolidar-se.
Durant molt de temps van mantenir el contacte a distància. No era el moment. Fins que un missatge aparentment innocent —una pregunta sobre un escriptor que tots dos admiraven— va servir d'excusa per dir el que no s'havia dit: la Jimena estava soltera. El Joaquín també. A partir d'aquí, tot va encaixar.
Ella va passar a formar part de la seva vida professional com a fotògrafa i representant, convertint-se en un pilar dins i fora de l'escenari. Filla d'una figura molt respectada al Perú, Jimena va créixer en un entorn acadèmic i exigent. Va estudiar al Liceu franco-peruà, va començar Lletres i va acabar trobant el seu camí en la fotografia, cosa que la va portar a Nova York.
Avui, lluny del soroll de les gires, Sabina comença a viure una etapa diferent. Més silenciosa, més domèstica, menys brillant cap a fora i molt més valuosa cap a dins. No s'ha retirat de la vida. Simplement ha decidit, per fi, quedar-se.
