Joan Manuel Serrat sabia perfectament que havia arribat el moment del seu comiat dels escenaris. No perquè s'hagués CANSAT de la música, això seria impossible, mai succeirà, ja que ell seguirà component fins al final dels seus dies, sinó perquè havia arribat el moment de canviar la velocitat i prioritzar altres coses, com la família i el benestar. Deixar els escenaris no significava jubilar-se de la vida, sinó començar a viure-la amb una altra cadència: més lenta, més íntima, més seva. I en aquest nou compàs, Menorca s'ha convertit en un lloc de descans.
Des de fa dècades Serrat va trobar a la illa balear un racó on amagar-se del soroll del món. Un lloc que va visitar primer com qui busca descans després d'una gira interminable i que va acabar convertint-se gairebé en una mena de terra natal. Menorca per a ell no és una simple destinació: és un refugi emocional, la casa que tries quan ja has passat per totes les altres. Allà va estiuejar any rere any, allà va compondre, allà va sanar. I allà va portar les cendres de la seva mare per acomiadar-se mirant el mateix mar que ell ha cantat tantes vegades.
Joan Manuel Serrat es refugia a casa seva de Menorca on ha trobat tranquil·litat
Tot i que la seva retirada dels escenaris va emocionar milers, Serrat es resisteix a viure com si ja hagués dit tot. Sol repetir que continua “actiu”, com si necessités aclarir-ho. I és veritat: de tant en tant s'enfila a un escenari, però només quan la causa ho mereix. Com va passar al Teatre Principal de Maó, on va tornar a cantar per a una gala solidària que porta el seu nom i el seu compromís tatuat al fons. “Aquest concert és especial perquè aquí hi ha casa meva”, va confessar. I ho va dir com només ho diu algú que realment pertany a un lloc.
La seva llar a Menorca –a la qual anomena el seu racó Mediterrani, gairebé com una extensió de la seva cançó més eterna– és justament el que un s'imagina per a un artista que ja ho ha viscut tot: finestrals enormes, terrassa àmplia, jardí amb olor de sal i aquell horitzó infinit on les preocupacions, si arriben, entren fluixes i se'n van ràpid. Allà escriu, recorda, mira, descansa. Allà continua sent Serrat sense necessitat de demostrar res. Des de la seva "finestra veu el món", diu.
Aquesta casa se suma al seu patrimoni a Madrid i Barcelona, encara que cap de les dues té el pes emocional del seu refugi menorquí. A Menorca, Joan Manuel Serrat es permet el que avui gairebé ningú pot: desconnectar de veritat. Als seus 81 anys, ja no necessita grans gestos ni escenaris abarrotats. Li n'hi ha prou amb el so del mar, el sol entrant pels finestrals i la llibertat de seguir creant sense pressa.
I potser aquí hi ha el secret: Serrat no s'ha retirat. Només ha après a viure d'una altra manera. I Menorca, la seva illa, la seva casa, és el lloc on per fi pot fer-ho. Qui podria culpar-lo?