Jean-Paul Sartre és un d'aquells noms que semblen encarnar una època sencera del pensament modern: l'existencialisme, la filosofia de la llibertat, la responsabilitat radical de l'individu. La seva obra va influir generacions, i la seva figura s'eleva fins avui com un dels intel·lectuals més discutits del segle XX. Tanmateix, després de la imatge poderosa del filòsof que proclamava que “l'home està condemnat a ser lliure”, s'amaga una història humana molt més fràgil, marcada no només per idees denses sinó també per fragilitats físiques que van acabar per redefinir els seus últims anys de vida.
Nascut a París el 1905, Sartre va ser precoç en la seva passió per la filosofia i l'escriptura, però el seu cos no sempre va estar a l'altura de la seva ment inquieta. Des de molt aviat va patir problemes de visió que el van acompanyar tota la vida: als quatre anys va perdre la vista a l'ull dret, un episodi que va modelar no només la seva salut sinó el seu caràcter. El que va començar com una dificultat visual infantil mai es va resoldre del tot i, al llarg de les dècades, es va anar agreujant fins a convertir-se en un punt d'inflexió al final del seu recorregut vital.
Els excessos van acabar amb la seva vida a llarg termini
El seu geni intel·lectual no va estar renyit amb una relació ambivalent amb el seu propi cos. Sartre va ser un home d'hàbits intensos, i en una època en què la bohèmia parisina s'expressava també a través de copes, fum i estimulants, la relació amb l'alcohol i diverses substàncies no va ser aliena al seu cercle ni a la seva biografia personal. En els seus últims anys, aquesta coexistència d'excés i pressió constant per pensar i produir va tenir un impacte profund en la seva salut física.
Va ser precisament a mitjans dels setanta, quan la hipertensió i els efectes acumulatius del seu estil de vida van passar factura, que Sartre va perdre pràcticament la visió del seu ull esquerre. Una trombosi venosa, un coàgul a l'interior dels vasos sanguinis, es va produir en un context de tensió arterial elevada i un cos ja saturat de dècades d'hàbits exigents, ús d'alcohol i drogues com opiàcis i mescalina. El resultat va ser devastador: el filòsof va quedar gairebé completament cec
Per a algú que havia passat tota una vida explorant la llibertat humana, la res i la consciència com a pilars del seu pensament, aquella pèrdua va ser més que física; va ser simbòlica. En aquell declivi de la vista, molts van veure el contrapunt tràgic d'un home que havia passat tant de temps mirant cap endins, cap a l'essència de l'ésser, que va acabar perdent la finestra per la qual veia el món.
Sartre va morir el 1980, però encara avui el seu llegat intel·lectual és inseparable d'aquesta barreja de brillantor i contradicció humana: un pensador immens, capaç de construir una filosofia de la llibertat des d'un cos que, al final, es va rendir a les limitacions de la vida.