Javier Coronas (Saragossa, 1971) va parlar sense embuts sobre l'ofici de l'humor en una entrevista realitzada al canal Què demonios pasa. Amb el seu estil directe, va repassar els inicis a la ràdio, el salt a la televisió i la consolidació amb Il·lustres Ignorants, a més de reflexionar sobre els límits de la comèdia i la importància d'observar la realitat amb atenció. “Si vols dedicar-te a l'humor, has de sortir de casa amb els ulls oberts”, va subratllar.
Coronas va situar l'origen de la seva carrera a la ràdio local i en una disciplina diària d'escriptura que, segons va explicar, “entrena el cervell” per generar idees. Va recordar els seus primers passos: un curs de ràdio pagat a terminis, torns nocturns de neteja per sostenir la vocació i anys de pràctiques sense remuneració. El salt a la televisió va arribar gràcies a Ramón Arangüena, que el va recomanar per a Lo + Plus. “Mai vaig enviar un currículum per anar a Madrid; vaig venir amb respecte i amb el cap moblat per no desenganxar els peus del terra”, va assenyalar.
En el mapa emocional de l'humorista hi va haver ciutats que van marcar. Va citar Bilbao com una plaça “especial”, receptiva a un humor àcid i autocrític, i Cádiz com a sinònim d'energia desbordada: al Gran Teatro Falla, durant els carnavals, va arribar a demanar al públic que “parés” l'ovació perquè, va confessar, li “posava la pell de gallina”. La seva conclusió va ser clara: els públics eren diferents, però la validació de la comèdia seguia estant a la sala.
“Riure de tot”: criteri i escenari per sobre de les xarxes
Quan se li va preguntar pels límits de l'humor, Coronas va ser taxatiu: “Et pots —i t'has de— riure de tot; qui s'ofengui, que no ho miri”. Va matisar que les seves bromes no apuntaven a víctimes concretes d'un dolor recent, sinó a la deformació còmica del que és real. En aquest marc, va mostrar desconfiança envers el judici de les xarxes socials —haters o afalacs— i va declarar que preferia el veredicte del teatre. “No em dona la vida per atendre gent que no conec; la meva brúixola és l'escenari”, va resoldre.
Aquesta ètica artesanal s'acompanyava d'un mètode: observar compulsivament (accents, rètols, expressions populars), escriure diàriament i provar ritmes i remats davant del públic. Coronas va reivindicar, a més, formats que extreien humor del que és real, com La Ruina, perquè “qualsevol cosa real supera un guió”. “Hi ha moltíssima gent molt graciosa; la diferència amb l'humorista és que a l'humorista li paguen”, va apuntar.
Il·lustres Ignorants: el format que no canviava i el públic que es renovava
Amb 19 temporades, Il·lustres Ignorants es va convertir en un cas singular de longevitat. Coronas va explicar que la decisió editorial havia estat conservar l'essència: ell, Pepe Colubi i Javier Cansado com a nucli, dues cadires rotatòries per a convidats, jocs senzills i premis modestos. “El canvi més gran va ser decidir no canviar”, va ironitzar. La renovació, segons ell, havia arribat del costat del públic: fills que ho van començar a veure amb els seus pares i que avui ho segueixen com a adults, mentre que una part del públic inicial desapareixia pel mer pas del temps.
El còmic va reivindicar també Pepín Tre com a “quart il·lustre” honorífic en arrencades de temporada i especials, un gest que buscava rescatar per a noves generacions un dels grans noms de la comèdia espanyola. La gira teatral, amb entrades exhaurides en places com el Teatro Campos Elíseos de Bilbao, va confirmar —segons Coronas— que el format vivia de la conversa “viva i sense artifici”.