Pertinent, necessària, i absolutament commovedora l'entrevista que aquest dilluns li ha fet Albert Om a la cantant catalana i poeta, Ivette Nadal, al programa Islàndia de RAC1.
RAC1
La Ivette té 31 anys, però fa temps que el cuc de la música i la literatura corre per les seves venes, des de que tenia només 17 anys. Ja ha editat quatre treballs discogràfics i ha col·laborat amb Gerard Quintana, Pascal Comelade, Caïm Riba o Manolo García.
@ivettenadal
@ivettenadal
Per no parlar de la seva faceta com a escriptora. Ja ha publicat alguns poemaris i de fet, aquesta setmana ha sortit el seu darrer llibre de poemes: L’àngel i la infermesa del pensament. La Ivette és tot això, però també és una dona malalta d'anorèxia. El seu relat amb Om ha estat colpidor: "La Ivette em va escriure fa poc dient-me que havia tingut una recaiguda molt greu en la seva malaltia, la més forta fins ara, la que l'ha espantat més". El periodista, en llegir la carta, ha anat a la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa, on la Ivette s'hi està des de fa quatre mesos. Una conversa que no et deixa indiferent.
@ivettenadal
"L'hospital és una altra mena d'escenari on hi vinc de tant en tant. Per desgràcia, aquí també m'hi passejo. Em sap greu que no hagis vingut a un concert", assumeix la cantant. La seva serenor impacta. La cruesa del que li passa, encara més: "Veig imatges meves a l’escenari i ara penso: ‘Ostres, és l’anorèxia amb potes! Em deien ‘anorèxica’ com un insult. A mi no em pregunten ‘Com estàs?’, em pregunten ‘Ja menges?’". Tot va començar als 9 anys, quan va tenir els primers símptomes d’anorèxia. No per voler ser més prima sinó per temes d’identitat o emocionals.
@ivettenadal
Ho va anar controlant, a etapes, "però després de ser mare ja no ho vaig poder controlar". Nadal fa una anàlisi inclement del que li passa a ella i a tantes persones: "Encara es té una etiqueta o una imatge molt superficial d'aquesta malaltia. No només és física i rutines insanes. El menjar és l'excusa, el que es veu. Però també et falta alimentació emocional. L’anorèxia no és un caprici, és una malaltia mental. És un monstre que se’t menja. La malaltia m’ha canviat moltíssim la personalitat". Tota la vida patint recaigudes i més recaigudes. Fins arribar a la més greu, fa uns mesos: "Aquesta vegada em pensava que em moria. Vaig patir molt. M'he espantat moltíssim. Aquesta vegada em vaig trobar físicament molt malament i no em veia amb la fortalesa de lluitar. Estava molt preocupada, ni jo ni la meva família ho vèiem clar".
Una conversa que paga molt la pena. Igual que la seva veu. Escoltin-la parlar ara des de l'hospital. I quan es recuperi, escoltin-la cantar damunt un escenari. O llegeixin-la en els seus poemaris. Tota la força del món perquè la Ivette superi aquesta malaltia.