(Despatx d’Ada Colau. Truquen a la porta)

– Si és algun llauner, algun manter o un pis turístic, no hi ha ningú...

Des de l’altra banda de la porta se sent una veu. No és potent. No és ferma. No retruny. És una veu sense confiança.

– Hola Ada, sóc l’esquerra catalana i vinc a demanar-te que, definitivament, em lideris.

– Vaaa, passa, pesada... Fa uns dies pensava en tu. Estava de vacances i em vaig dir a mi mateixa: “quan torni al despatx, a veure quan tardarà l’esquerra antiga a venir-me a veure...”. I guaita!

– És que ens hi hem de posar ja, Ada...

– Parla per tu. Que jo parlaré per mi.

– Això és un no?

– A veure una cosa. Tu, quant fa que no et mires al mirall? Segona pregunta, tu quant fa que no et compres roba? I, tercera pregunta: tu la roba te la compres al mateix lloc on la Cubana va anar a buscar el vestuari de Les Teresines, oi? Però, però... Tu t’has vist? Tu has vist la fila que fots?  

– Sí, potser m’he quedat una miqueta antiga, però això és senzill de solucionar. De fet, podríem dir que sóc tan antiga que sóc moderna perquè la moda ja ha fet tot el tomb i ha tornat a mi. Diguem que sóc vintage? Això ara ven molt!

– En política no existeix el vintage. En política, ahir és la prehistòria. La Nova Política, tan moderna ella, ha durat sis mesos. Els nous lideratges són de gent compromesa, amb imatge pròxima, que hagi instal·lat en la gent un frame de relat. Els nous lideratges són una marca. Ho tenim clar això?

– Doncs va, tu que ets tot això, comencem demà mateix...

– Mira, esquerra antiga... Als nous lideratges no hi ha pressa. O no ho ha de semblar. Ha de semblar que tot es fa d’una manera natural, sense imposar res. A la gent no li agrada que sembli que li volen imposar res. Mira les bases convergents!!! Fins i tot elles van rebelar-se. Cal imposar-los-ho tot, però fent veure que no. Cal deixar a l’aire la intenció i que caigui com pluja fina, i llavors, pam! Fet!

– Hem de començar amb urgència a fer forat en el discurs indepe. Cal una alternativa d’esquerres amb un discurs sòlid basat en la fraternitat. I això no es fa en dos dies!

– Ah no? Quant de temps va passar entre que vaig dir que em presentaria a l’alcaldia de BCN i que vaig ser alcaldessa?

– Però ho vau estar preparant durant temps...

– Exacte, ho vam estar preparant. “VAM”. Nosaltres. No nosaltres i vosaltres. I ens van votar a nosaltres, no a vosaltres.

– Però a l’Ajuntament tens tota la nostra estructura, la que existeix allà dins des del 1979...

– Esclar, nosaltres no tenim estructura, però tenim els vots. Vosaltres no teniu els vots, però teniu estructura. Guanya la banca, gràcies. Alguna cosa més?

– Doncs que nosaltres hem de ser importants en la nova confluència. No podem ser comparses.

– Ah no? Tu observa els resultats de Barcelona en Comú i d’En Comú Podem i els de Catalunya Sí Que Es Pot. Ja? Ara pensa en la diferència que hi ha quan jo dono suport a una confluència i quan no en dono. I després en treus conclusions...

– Serà pels resultats de les segones generals, oi? Tu vas donar suport a En Comú Podem i em temo que la cosa no va anar com estava previst, oi?

– Mira, esquerra caduca, com vaig dir a uns veïns que em reclamaven millores pel seu barri: “Me llamo Ada, sin hache. Nadie puede hacer magia”. Que passis un bon dia...

Ah, i una última cosa... ja has vist la meva nova imatge? La vaig estrenar dilluns a TV3. Simpatia, claredat i suavitat. Reforça la marca...