El Gran Wyoming, desfermat sobre un famós presentador català: "Ese es una mierda"

Ajuntar en un mateix espai tres genis com Ignasi Taltavull, Tomàs Fuentes i El Gran Wyoming només pot portar coses bones. I això és el que acaba de passar en un altre capítol imprescindible d'un dels millors pòdcasts que hi ha a YouTube, La Ruina, on els convidats, tant els VIPS com la gent de públic, confessen alguns moments ruïnosos, moments d'aquells de vergonya màxima, els morts a l'armari que tots tenim. Així que imaginin el moment hilarant que s'ha produït quan el presentador d'El Intermedio ha anat com a convidat per segona vegada. Un Wyoming que comença reconeixent que no entén l'èxit que ha tingut, perquè "Cuando yo empezaba, los presentadores de televisión eran presentadores. Y yo tengo una voz extraña, me trabuco todo el rato, me equivoco, digo nombres que no son..."... El talla Fuentes per dir: "Bueno... Javier Cárdenas, míralo ahí, ¿eh? Javier Cárdenas también es presentador".

I què ha dit el presentador de La Sexta en sentir aquest nom, en sentir el nom del presentador català i cunyat d'Alfons Arús? "Pero ese es una mierda y yo soy un top", diu amb la seva conya habitual. "Si yo hubiera llegado donde Cárdenas, yo estaría acorde a mi categoría, pero si lo raro es lo mío". Un Wyoming que després ha compartit la seva nova ruïna, de quan va ser metge en una altra vida, fa segles, quan va estudiar medicina i li deien amb el seu nom real, José Miguel Monzón, i no amb aquest Wyoming amb el qual s'ha convertit en un presentador molt estimat i reconegut. "Como médico era una mierda, trabajé muy poco, pero me ha servido para todo". Va ser metge un parell d'anys, en l'època en la qual va anar a fer la mili. Feia substitucions. I el van enviar a un poble de Madrid que es deia Buitrago del Lozoya. I només arribar, li van dir: "En tu puta vida dejes de cobrar el certificado de defunción, que ahora serían unos 60 euros, porque entonces nadie te lo pagará".

Va morir un home. I ell va anar cap allà. "Efectivamente, el difunto está muerto. Entré en la casa, hay que hacer un certificado de defunción, le dije al cuñado. Y a la viuda. Ella se quebró y se puso a llorar. Todos se ponían a llorar cuando me acercaba para cobrar. No sabía cómo solucionarlo. Nadie se quería hacer cargo. No había manera de cobrar el puto certificado. No lo cobré. ¿Y qué hice? Ponerlo de mi bolsillo... ahí está la ruina... Fue mala suerte porque me llamaban cada dos por tres diciendo que moría gente en el pueblo. Y como lo sabían, cuando me veían, ya lloraban los familiares", per no pagar. "Tuve que poner un pastón por cada certificado de defunción... De alguna manera, fue mi ruina moral y econòmica".

Wyoming, meravellós, com sempre.