Tot són supersticions, xafarderies i teories sobre el que va succeir entre els mariners de fa més de 500 anys a bord de les embarcacions amb les quals Cristòfor Colom va descobrir Amèrica. Va ser una llarga travessia amb molts secrets perquè ja no queda ningú d'aquella època per documentar la veritat sobre aquesta història. La pitjor part de la travessia van ser els setanta llargs dies amb les seves llargues nits que van romandre a la deriva, sense saber si tornarien a terra. Pocs es preguntaven en aquella època què menjaven els tripulants d'aquelles embarcacions colombines. Encara que ho intentaven, era molt complicat pescar a la deriva perquè les aigües de l'Atlàntic són massa profundes. Rarament pescaven una tortuga, algun cetaci o calamars.
Un dels majors reptes de Cristòfor Colom va ser saber alimentar la seva tripulació. Segons explica Lucas Picazo, expert en nutrició de l'Hospital Puerta del Mar de Cadis i apassionat de la història, en aquelles expedicions es cuidava cada detall del rebost. No era una cosa menor: del menjar depenia no només la força física dels mariners, sinó també el seu ànim. I en vaixells on es convivien amuntegats i en condicions extremes, una ració mal repartida podia desfermar un motí.
Per a això existia una figura clau: el reboster. Era el responsable de repartir l'aliment diàriament, una tasca molt més complexa del que pugui semblar. El perfil exigit era clar: un home fort, discret i amb do de gents, capaç de mantenir la calma i evitar tensions. La seva obligació era servir racions iguals per a tots, però sempre donant sortida primer a aquells productes que estaven a punt de fer-se malbé. Al mar res no podia desaprofitar-se.
Cristòfor Colom garantia que tots tinguessin menjar perquè no s'organitzés un motí
Juntament amb el reboster, una altra figura indispensable era l'agutzil de l'aigua. La seva missió consistia a distribuir el líquid més valuós de l'expedició. El repartiment es feia a la vista de tots, abocant l'aigua d'una tina perquè no hi hagués sospites ni favoritismes. Quan el vaixell arribava a la costa, era el mateix agutzil qui baixava a terra amb els grumets per reabastir-se. L'èxit d'un viatge depenia tant del seu rigor com del rumb marcat pel mateix almirall.
La dieta d'aquells homes era, vista amb ulls d'avui, tan monòtona com dura. El dia començava amb un esmorzar de bescuit acompanyat d'all, sardina salada, formatge, aigua i vi. A les onze arribava el menjar fort: carn, peix o formatge, amb llegums seques o arròs. A la nit, sempre que podien, intentaven sopar calent. Les racions estaven perfectament mesurades: entre una i dues lliures de bescuit, mitja lliura de proteïna, un terç de lliura d'arròs amb menestra, tres quarts de vi i un litre d'aigua.
El bescuit, elaborat amb farina, blat, aigua i llevat, era la base de tot. Tan dur estava que els mariners el colpejaven contra la paret amb l'esperança d'expulsar els corcs que solien amagar-se dins. No sempre ho aconseguien. El que mai no faltava era el vi, autèntic combustible moral de les tripulacions.
Colom solia carregar provisions per a quinze mesos, encara que l'aigua només podia emmagatzemar-se per a sis. El vi, les llegums i les conserves completaven el rebost. Així, entre resos, disciplina i aquell menú repetitiu, els homes de l'almirall van creuar l'oceà i van canviar la història.
