Per primera vegada en els seus 20 anys d'història, Duki trepitjarà el plató de ‘El Hormiguero’ per ser entrevistat per Pablo Motos després del seu èxit. Serà aquesta mateixa nit quan els seus seguidors podran veure el cantant a la pantalla. La seva fama s'ha incrementat amb els anys, però va ser el 2017 quan es va donar a conèixer per primera vegada amb el seu senzill She don’t give a FO. És l'inici d'un llarg viatge, ja que va iniciar la seva carrera en les batalles freestyle, que l'ha catapultat com una de les estrelles del moment en el gènere urbà. A més, aquest camí no ha estat fàcil, ja que el cantant va haver de lidiar amb un costat molt fosc de la seva vida, on va estar a un pas de trucar a la porta amb el tou dels dits. Va arribar als inferns.
Duki parla de la seva addicció a les pastilles
La visita de Duki a ‘El Hormiguero’ no és casual, l'artista ve a promocionar la seva gira per Espanya i el seu documental ‘Rockstar: DUKI’, des del cap del món. El 2023 va concedir per primera vegada una entrevista a Puerto Rico on va parlar obertament de la seva experiència amb el consum de pastilles. “El pitjor de tot va ser quan em vaig enganxar amb les pastilles”, va confessar llavors al pòdcast del creador Chente Ydrach. “Em despertava i prenia dues d'un mil·ligram”, va relatar sobre el seu consum d'Alprazolam. En tan sols un cap de setmana podia ingerir fins a 16 pastilles de dos mil·ligrams. “Quan me'n vaig anar a dormir diumenge, no em despertava l'endemà”, va recordar. El seu cosí, alertat per la mort del raper Lil Peep per una causa similar, va intentar despertar-lo sense èxit.
A l'hospital va obrir els ulls i es va trobar tota la seva família al voltant, es temia el pitjor. “Van pensar que m'havia mort, no entenia res”, va dir. No obstant això, fins i tot veient la mort, no va ser suficient per aturar el consum. “Això va ser el 2017 i jo les vaig deixar el 2020, a la pandèmia. Llavors va ser quan vaig poder baixar. Un dia em vaig mirar al mirall i vaig dir ‘no sóc jo’”.
Amb el temps va desenvolupar una tolerància que li permetés continuar, tot i que ni de bon tros era ell. Vivia a mig gas. “Vaig tenir molts amics del campió que em deien tot que sí i jo desoïa dues persones, els meus pares, que em veien malament i em deien que no”, va relatar. Va ser el confinament pandèmic el que li va permetre retrobar-se amb si mateix i prendre el control: “Quan em vaig trobar amb mi mateix vaig poder sortir d’aquesta merda”.
