Dabiz Muñoz no sempre va somiar amb viure entre fogons, guanyar estrelles Michelin i crear plats impossibles. Abans de convertir-se en un dels cuiners més importants del món, la seva vida girava al voltant de l'esport. Als anys 80, ell ja vivia instal·lat en una rutina d'entrenaments exigents i objectius clars. I és aquí on apareix una dada que sorprèn fins i tot aquells que creuen conèixer-ho tot sobre ell.
Dabiz va ser molt més que un noi inquiet. Als 16 anys, va aconseguir proclamar-se subcampió d'Espanya de judo, una fita que parla de talent, constància i una mentalitat competitiva molt poc habitual a aquesta edat. “Vaig ser subcampió de judo d'Espanya als 16 anys”, ha recordat el xef en paraules per a Mens Health.
Dabiz vivia per l'èxit esportiu
D'aquesta manera, l'esport no era un complement en la seva vida, sinó l'eix central. Dabiz Muñoz va passar anys entrenant, competint i aprenent a conviure amb la pressió. També va jugar al futbol durant sis anys a les categories de l'Atlètic de Madrid, el club del qual continua sent aficionat.
Aquesta etapa no va ser un simple parèntesi juvenil. El judo li va ensenyar a caure i aixecar-se, a mesurar forces i a respectar el rival. El futbol, a treballar en equip i a no rendir-se quan el partit es complica. Valors que, amb el temps, acabarien traslladant-se a la seva manera d'entendre la vida a la cuina. I és que, encara que el camí professional va canviar de direcció, la mentalitat del xef es va mantenir intacta.
De la competició al foc creatiu
La realitat és que avui Dabiz Muñoz canalitza aquesta energia en un altre terreny. La seva cuina és intensa, físicament i mentalment esgotadora, molt similar a una prova esportiva d'alt nivell. Res s'improvisa i tot exigeix concentració absoluta. No és casualitat que, fins i tot ara, el xef segueixi lligat a l'esport com a runner, arribant a completar maratons.
D'aquesta manera, la seva infància i adolescència expliquen molt més del que sembla. L'obsessió per superar-se, l'inconformisme i la resistència al fracàs van néixer molt abans de DiverXO. Van néixer en un tatami, en un camp de futbol i en una Espanya dels anys 80 on competir significava entregar-se per complet. Així doncs, darrere del xef trencador hi ha un exesportista que mai va deixar de lluitar. Només va canviar l'uniforme. La fam de victòria, aquesta, segueix intacta