"Tocarà Stoichkov, pararà Bakero i picarà Koeman". Quin culer no recorda aquesta mítica frase, pronunciada per Joaquim Ma Puyal, segons abans que Ronald Koeman marqués el gol més important de la història del Barça? El gol de la primera Copa d'Europa del Barça. Aquell gol a la pròrroga de la final de la Copa d'Europa entre el Barça i la Sampdoria. Wembley, 20 de maig de 1992. Un dia inoblidable:
Un dia que tots els culers tenim consciència d'on érem, amb qui el vèiem i com vam embogir quan l'holandès va marcar aquell gol de falta a Pagliuca que va significar la primera orelluda a les vitrines blaugrana. Alguns, uns quants afortunats, van tenir la sort de ser in situ a l'estadi que per sempre més, es va convertir en un temple de peregrinació obligat per a tots els culers: el mític estadi de Wembley. Entre 25.000 i 30.000 aficionats del Barça a les grades de l'estadi anglès, donant suport al seu equip. I entre ells, Carles Francino... Tot i que pels pèls...
Ell mateix ho ha explicat en una secció meravellosa que servidor té posada a l'agenda de cada setmana, la que fa cada setmana el periodista de Reus al programa Morning Box de Los 40 Classic, amb Javier Penedo i Andrea Sánchez. Un espai on el director i presentador de La Ventana de la Cadena SER comparteix records del seu passat, experiències de vida curioses, lligades a una cançó determinada. I ara ha tocat parlar d'un tema que li remet a aquell 20 de maig de 1992 marcat en foc pels culers... Pels de tota la vida i pels que, com ell, es van transformar. Perquè el Francino ha confessat que inicialment, la cosa anava cap a uns altres colors. "¿Pero tú no eras del Real Madrid?", li pregunta Penedo per burxar-lo, sense esperar-se la seva respostal: "¿Yo? No... De pequeño, sí! Hasta los 6, 7 años yo era más merengue". Primer revelació sorprenent. N'hi ha una altra relacionada amb aquell dia: "Yo estuve ahí..., pero estuve ahí de casualidad"... Anem a pams.
Una època en la qual el Carles treballava a Canal+ i ara, 34 anys després d'aquella final, "quiero rendir homenaje y reconocimiento a la persona que lo hizo posible". Recorda com la nit abans de volar, va sortir de festa amb els seus companys de cadena, i la cosa se'ls en va anar de les mans. Festorro d'aquells èpics, la vigília de tota una final de la Copa d'Europa per la qual tenia entrada ("volábamos el mismo día en vuelos chárter a Londres"). I va passar el que va passar: que va acabar a les tantes, amb una ressaca de campionat: "No recuerdo hasta qué hora. Sí recuerdo abrir los ojos en un sofá, sentado, mirar la hora y decir: 'Hostia, hostia, hostia'". Que traduït vindria a ser que se li havia passat l'hora del seu vol. "Yo tenía el billete, perdí el avión".
Què va fer? "Me marché a Barajas en un estado tirando a lamentable y empecé a preguntar en los mostradores, había varios chárters". I com afegeix Penedo, "a dar pena", a veure si alguna ànima caritativa s'apiadava d'ell... I se li va aparèixer un àngel en forma de "azafata, una trabajadora que estaba en el mostrador" de l'aeroport madrileny. "Me debió ver tan, tan, tan desesperado y tan apenado que me coló. Me coló porque había espacio, tenía mi billete, había perdido el avión". Finalment, doncs, gràcies al gest de l'hostessa, va arribar a Wembley "una hora antes del partido" i va poder veure en directe la primera Champions blaugrana. I com la cosa va de cançons associades a records, "Pude estar en ese momento histórico gracias a esa mujer a la que hoy recuerdo y rindo homenaje con esta canción:...". La tria, sorprèn:
I és que certament, com ell diu, "Vivir sin aire... porque estuve a puntito, a puntito de quedarme ahí":
Des d'aquí emplacem que si l'hostessa en qüestió llegeix això i algun dia es troba el bo d'en Carles Francino en algun aeroport, li taral·legi aquesta cançó de Maná... Segur que el Carles posarà uns ulls com taronges en reconèixer-la i li agrairà en persona.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!