Carme Chaparro considera "un miracle" haver complert 20 anys com conductora dels informatius de Mediaset, un fet que evidencia un canvi en el periodisme: ja no són només els homes els que poden envellir en la pantalla. Feminista convençuda, Chaparro (nascuda a Salamanca fa 44 anys) no concep un periodisme que no visibilitzi la desigualtat entre homes i dones, com no entendria l'existència d'una professió informativa que no fos antiracista.
Mediaset
Porta dues dècades presentant informatius de manera ininterrompuda. És un èxit, especialment per a una periodista dona.
És un èxit i un miracle. Encara que estan començant a canviar les coses. Quan jo vaig començar, les grans referents que estaven presentant informatius -Angels Barceló, Olga Viza- van desaparèixer pràcticament totes a la vegada. El fet que les dones de la meva generació, jo tinc 44 anys ja, seguim de moment, i portem tant temps, vol dir que les coses estan canviant i espero que segueixin canviant.
És de les periodistes que més temps porten presentant un informatiu, al costat d'Ana Blanco. Quin és la clau de la seva permanència?
Això se li ha de preguntar a la gent que veu l'informatiu i als meus caps. Jo el que procuro sempre és fer-ho tot amb la major honestedat possible i quan explico les coses en pantalla procuro que la gent vegi que sóc una persona normal i corrent.
En què es diferencien els seus informatius de les d'altres cadenes?
Sobretot en l'honestedat, en la proximitat amb l'espectador, en què l'espectador senti que estàs gairebé a casa seva contant-li les coses, que no ets una persona que vol establir jurisprudència.
El conductor d'un informatiu ha d'imprimir la seva personalitat al noticiari?
Evidentment tot el teu llenguatge corporal està imprimint la teva manera de ser, però això no vol dir que hagis d'utilitzar això per fer un informatiu d'autor esbiaixat. Una cosa és com tu com persona expliques alguna cosa a càmera i una altra cosa és la informació que tu dónes, que ha de tenir criteris periodístics objectius.
Com ha evolucionat en aquests vint anys?
Les milers d'hores de plató en directe et donen moltíssimes eines per sortejar els moments de crisi que hi ha en tots els informatius. És un treball que implica molta agilitat mental i estar molt despert. Ho puc fer perquè fa ja vint anys que presento i ja m'ha passat de tot: estar embarassada presentant i amb la paperera al costat per vomitar, que es caigui l'aigua en la regleta de so i comencin a petar els fusibles als meus peus, directes que cauen... M'ha passat de tot, però això et dóna maneres de sortir de la situació i gràcies a això puc mantenir la calma: em tens tan tranquil·la, t'ho estic explicant encara que m'estiguin esclatant el focus a sobre del cap.
Es pot innovar en un informatiu?
Sí. L'informatiu és un transatlàntic, un vaixell gran i pesat que avança a poc a poc però segur. Però si et fixes en els que fèiem fa vint anys, el llenguatge audiovisual ha canviat. Ara els informatius tenen vídeos més curts, les imatges respiren, deixes que sigui l'espectador el que es fiqui en la història, dius les coses d'una altra manera. La societat canvia i també la manera de veure el llenguatge audiovisual en altres sectors, fora de l'informatiu, i nosaltres a poc a poc som permeables i ens anem adaptant.
Com ha estat el canvi de Telecinco a Cuatro?
Només he canviat de taula, estic en la mateixa redacció, dues taules més enllà i amb els mateixos companys perquè és una redacció integrada on treballem tots junts. Estic amb la gent amb la qual fa vint anys que treballo.
Dues dècades en la mateixa empresa fent notícies és molt temps, mai ha sentit la temptació de canviar?
Em dóna molt respecte. He escrit una novel·la, he treballat en ràdio, escric en premsa, tinc un blog, és a dir, que faig altres coses a més de la tele. Però el salt a programes, que m'ho han proposat diverses vegades... Si he arribat on estic, sé allò que sé i tinc les eines que tinc és perquè porto molt temps fent-ho. Aixecar-se d'una taula d'informatius en la qual jo domino l'escenari, on puc tenir les coses controlades per fer un altre tipus de programes en el qual no tinc experiència, m'hauria de venir molt de gust, m'haurien d'oferir alguna cosa que m'agradés de veritat.
Llavors es jubilarà presentant informatius.
Seria meravellós. Tant de bo dins de vint anys pugui dir que les dones de seixanta podem presentar informatius.
Seria notícia.
A Mediaset n'hi ha, i a mi m'admira, moltes dones d'edat que surten presentant molts programes, moltíssimes, et diria que amb prou feines hi ha dones joves. (Es refereix a Ana Rosa Quintana, Maria Teresa Campos, Mercedes Milá...). Ara fa falta que aquest salt que han donat els programes el donin els informatius.
Li queda molt camí al periodisme per ser una professió igualitària?
Encara queda. Espero que el moviment que ve dels Estats Units (#metoo), aquesta gran onada pública, es copiï, que la puguem tenir aquí a Espanya. Jo porto molts anys lluitant com feminista, posicionant-me, com altres companyes, i ens han insultat, ens han dit de tot. I ens segueixen insultant: "feminazi" és el més bonic que determinades persones em poden dir en les xarxes socials quan escric les meves columnes. La gent confon, feminisme no és la superioritat de la dona, jo no sóc igual que un home ni ho vull ser, però vull tenir igualtat d'oportunitats. En periodisme encara ens queda molt camí per caminar, però hem fet un pas importantíssim amb dones cobrint guerres, amb dones començant a dirigir redaccions, amb dones envellint davant de les càmeres, envellint escrivint columnes d'opinió en els grans diaris. Anem per bon camí.
Alguns col·legues de professió han deixat Twitter pel mal clima que diuen que impera. Vostè s'ha plantejat abandonar-lo?
En les xarxes socials efectivament les coses t'afecten, però només si la persona que et critica té raó o et critica amb fonament. Jo ja no em poso a discutir amb algú amb el qual no creuaria dues paraules prenent un cafè, és absurd. Segueixo usant les xarxes, de moment, serveixen per contactar amb gent que està a l'altra banda de la pantalla, a l'altra banda de la meva novel·la. Als energúmens, ni cas. És molt trist, però és un reflex d'aquesta societat. A mi, per exemple, un home em va dir que m'havien de deixar anar al desert de l'Afganistan perquè em violessin els del ISIS. Tu penses, "però aquest tipus tindrà dona, tindrà fills?" I a vegades busseges en els seus perfils i efectivament té fotos amb la seva dona, amb les seves nenes.