La història de Carlos Herrera sempre ha estat marcada per aquest viatge silenciós que el va portar d'Almeria a Mataró, un canvi de vida provocat per la vocació mèdica del seu pare. Allà va créixer, allà va descobrir com era viure sota l'exemple d'un home entregat a la medicina i allà va entendre, molt aviat, que el llegat familiar no sempre et condueix pel mateix camí, però sí que et sosté.
El poltre, la por i la infància que va deixar empremta
I és que, quan Herrera mira enrere, no parla només del seu pare ni d'aquella mudança. Parla també de les pors petites que amb els anys es tornen enormes en la memòria. Una d'elles era el temut cavall del gimnàs, aquell aparell de gimnàstica que per a molts alumnes era una simple rutina, però que per a ell es convertia en una autèntica odissea diària. El recorda com una tortura, com una prova que li feia tremolar les mans abans fins i tot de saltar.
D'aquesta manera, el comunicador ha explicat que, tot i ser un nen àgil, aquell poltre l'anul·lava per complet. A **Mataró**, diu, encara es recorda el seu pànic escènic enfront de l'aparell. Saltar, girar, impulsar-se cada moviment semblava dissenyat per posar-lo contra les cordes, com si l'educació física fos un escenari on mai acabava d'encaixar del tot en un moment molt diferent de l'actual a l'hora d'entendre les virtuts i defectes de cadascú
Una educació física d'una altra època
La realitat és que aquesta por no era només seva. Era el reflex d'una època en què l'educació física s'impartia amb una altra mentalitat, molt més dura, més rígida i gairebé militar. Abans dels 90, no era estrany que la assignatura estigués en mans de professors sense especialització o fins i tot d'exmilitars que traslladaven el seu propi concepte de l'entrenament al pati del col·legi.
I és que aquella visió no buscava el benestar ni la diversió; buscava resistència, rendiment i disciplina. Herrera va créixer dins d'aquell sistema, entre exàmens que se superaven a cop de salt i exercicis que mesuraven la competitivitat més que l'evolució real de l'alumne. Un marc que avui sembla distant, però que en la seva memòria segueix intacte.
Així doncs, aquests records formen part de la construcció d'un Carlos Herrera que sempre ha reconegut la influència de la seva família i del seu passat. Del seu pare va heretar l'amor per la medicina, encara que la vida el va empènyer cap a la comunicació. I de la seva infància a Mataró es va emportar cicatrius petites però profundes, aquestes que expliquen per què, de vegades, les històries més sinceres neixen dels episodis que més ens van fer tremolar