La crònica social a televisió té un seguit de periodistes que són llegenda. Karmele Marchante n'és una. El difunt Jesús Mariñas, un altre. Una llista en la que no pot faltar un altre nom: Carlos Ferrando. El de Cartagena va fer-se molt popular al 'Crónicas Marcianas' de Xavier Sardà, malgrat que no guardi un bon record del presentador català, que el va acabar substituint per Boris Izaguirre. La seva carrera, però, va molt més enllà d'aquell late night mític de Telecinco. De fet va començar en el mundillo com a responsable de premsa de gent del cinema com Esperanza Roy, Ana Belén, Pedro Almodóvar o Imanol Arias. Va ser un dels cronistes de la Movida madrilenya, a banda d'escriure a la revista Fotogramas com a crític. Té moltes hores de vol, vaja. Tantes com 74 anys de vida i milions de vivències, que ara ha recollit en un llibre de memòries: "La delgada línea rosa".
La imatge de Ferrando és molt reconeixible. Els seus cigars, el seu somriure de 'Joker', els cabells tenyits de ros, els seus barrets i looks gens discrets, a banda d'un to de veu més que característic. La seva presència mediàtica ha anat a la baixa des que María Teresa Campos el tingués en nòmina a 'Qué tiempo tan feliz', aquell magazín amb variettes. L'hem vist de tant en tant a 'Sálvame' o en algunes entregues del culebrot Rocío Carrasco: evidentment ell va viure de prop tota aquesta època i coneix els personatges. Però potser no tan bé com es pensava, perquè ha canviat de parer envers Rociíto en sentir el seu testimoni: abans l'estomacava i ara la defensa. Això també demostra saviesa i experiència: no hi ha veritats immutables, ni dogmes. La vida també és aprenentatge i equivocar-se.
Carlos Ferrando, molt canviat i envellit als seus 74 anys
El pas dels anys es reflecteix perfectament en el rostre del periodista. Una evidència si repassem les instantànies de la presentació del llibre a Madrid. Ja no és el Carlos Ferrando que recordem, està castigadet, consumit, la mirada més trista tot i celebrar un fet feliç com una estrena envoltat d'alguns bons amics. És cert que potser la clau del seu deteriorament físic exterior és la vida loca, loca de la que va gaudir en aquells anys d'excessos. Molts d'ells nocturns i de llit. S'ho va passar molt bé: "He tenido sexo con 15 de los 50 personajes de los que hablo en el libro. Eran otros tiempos, pasábamos muchas horas juntos y de madrugada todos nos sentíamos Superman". Vegin i comparin.
La galeta de Ferrando a Xavier Sardà
A l'esdeveniment, curiosament, també hi era en Boris Izaguirre. Amb el veneçolà manté els llaços, mentre que amb el seu excap, Sardà, ni de bon tros. És més, el que escriu d'ell "no le hará gracia". En una entrevista a El Cierre Digital, diu que "le pudo la obsesión por hacer espectáculo a toda costa. Ya me la lió cuando llevó a mi madre sin consultarme y prácticamente le preguntó qué pensaba de tener un hijo maricón y ella salió por la puerta grande. Cuando me ofreció hacer un paripé con Alessandro Lequio en la que él tenía que hacerme una llave de judo me negué y me dijo que ya no volviera".
Ferrando ha cremat la vida, ha fet el que li ha sortit dels nassos. I està molt bé. I si el peatge és que els seus espectadors ara diguin, "ui, com ha canviat", doncs apa. Benvingut sigui.