Àngels Gonyalons torna amb Dagoll Dagom, una història d'amor entre l'actriu de musicals més coneguda de Catalunya, a banda de la Nina, i la companyia de teatre que arriba al seu final. L'empresa de Bozzo i Cisquella plega i Gonyalons els acompanya a l'últim espectacle abans de reestrenar Mar i cel, que també va fer l'actriu de molt jove, als 23 anys. Ara Gonyalons té 60 anys, els farà enguany, i una filla de 17. La maternitat de l'actriu ha centrat bona part de l'entrevista que li ha fet Eloi Vila Al cotxe de TV3 Ja se sap que dins aquella furgoneta, amb l'excusa d'una estrena, els convidats abaixen la guàrdia i acaben parlant del seu divorci, de la mort dels seus pares i plorant. Més que un cotxe, un divan. Gonyalons ja havia parlat amb Maria de la Pau Janer dels seus tres avortaments abans de ser mare tardana als 43. Eloi Vila vol aprofundir en el drama personal. Marca de la casa. Torna a fer la pregunta icònica Al cotxe: "Quan fa que es va morir el teu pare?". I Gonyalons s'emociona, clar. Però sobretot parla de ser mare. D'intentar ser mare.
Àngels Gonyalons torna a abordar la il·lusió de ser mare, els avortaments i el dol gestacional. Ubica als 38 anys el moment de la crida a un canvi personal: "Jo tenia una il·lusió de tota la vida de crear una família i això no estava passant. Portava treballant molt intensament dels 17 als 38 anys. Als 38 vaig dir, a veure, perspectiva, m'allunyo d'on m'està portant, què vull fer amb la meva vida... Quan has tingut pares sòlids pot ser que et despistis però allò que han sembrat acaba sortint. Ep, ep, ep i tot allò que em van ensenyar? Viure amb la consciència tranquil·la. Feia coses que no eren les correctes, les que hauria de fer. Em vaig consentir, era jove. En un moment m'adono que deixava de banda coses pals de paller, puntals de la meva vida. No volia ser tan endogàmica. Em vaig desenamorar del teatre".
Gonyalons explica el procés de ser mare: "Vaig marxar a viure primer a Madrid i després a Menorca per intentar tenir una família. Vaig seguir treballant però no amb aquella intensitat. Soc perseverant, resistent. No he tingut una malaltia greu. Tinc una filla, la meva prioritat. Vaig ser una mare molt conscient del que anava a fer. La natura no és sàvia. Ens hauria de durar més (la fertilitat). Vaig decidir que volia ser mare ja gran. Em vaig passar 4 anys embarassada, en vaig perdre tres. Havia d'ensenyar a aquesta persona a ser. A que li preocupi ser. La prioritat és formar aquesta persona i fer-la caminar sola. Vaig patir molt, em van dir que era gran i que no tindria fills. Que em treguin l'esperança, que no em donin cap eina per treballar... em costa assumir-ho. Les dones som resistents. Des del moment que et quedes embarassada voluntàriament ja et sents mare, estàs projectant. Quan vaig llegir sobre el dol gestacional vaig dir 'Ah tinc dret a lamentar haver patit avortaments'. Dels 38 als 43 lluitant per ser mare (no parla de si hi ha pare reconegut): cinc anys, quatre embarassos, tres avortaments i, feliçment, una filla.