Lamentablement, a les espanyes hi ha molts seguidors de Santiago Abascal, que acostumen a desbarrar més, fins i tot (i mira que és difícil) que els membres de Vox i les bajanades que deixen anar per la boca. La presidenta dels madrilenys, Isabel Díaz Ayuso, també té fervents seguidors que li compren totes les ximpleries i encreuaments de cables que té la del PP. I encara hi ha un tercer grup: els dels que no contents amb una ració ultra seguint un d'aquests personatges, se'ls hi fa la boca aigua i tenen somnis humits amb la possibilitat d'un pacte entre tots dos, els dos caps bicèfals d'un hipotètic govern a Espanya amb Abascal i Ayuso.
Entre els seguidors del líder de Vox hi ha molta gent del futbol, jugadors, directius i comentaristes. Entre els primers, destacadíssim l'amic d'Abascal, un Dani Carvajal que té un comportament penós, dins i fora dels terrenys de joc. De fet, s'entenen molts dels comportaments que té damunt la gespa, de xulopiscines, de perdonavides, de creure's per damunt del bé i del mal, si tenim en compte les seves amistats amb els membres de Vox i els seus principis (si és que en tenen). Entre el grup dels comentaristes esportius afins a la dreta més ultra i casposa, hi trobem Juanma 'Gargamel' Rodríguez, el tertulià d'El Chiringuito que aplaudeix qualsevol bajanada que deixin anar per la boca els polítics ultres, si pot ser, atonyinant Pedro Sánchez o els indepes catalans.
Un Juanma Rodríguez que aquest dimecres ha aplaudit amb les orelles en veure un avançament de la pròxima entrevista del seu cap, Josep Pedrerol, a El cafelito, aquestes converses amb gent del futbol, la majoria de vegades, jugadors ja retirats, que fan un repàs a les seves carreres professionals i exposen sense vergonya els seus gustos i pensaments actuals. I no només en matèria futbolística. De tant en tant, també es mullen parlant de política. Com ho ha fet el convidat d'aquesta setmana, que veurem justament aquest dijous. Un ex jugador madrileny, ja retirat, que va jugar als dos eterns rivals, Barça i Madrid, i que fins i tot li van posar el seu nom a un camp de futbol, el Coliseum Alfonso Pérez del Getafe, localitat on va néixer fa 53 anys.
Pérez, que anava per a estrella i es va quedar en el camí, mai va arribar a ser el jugador que molts albiraven que seria quan va començar a despuntar a les categories inferiors del conjunt blanc. Després de quatre temporades com a merengue, i molts partits amb la selecció espanyola, amb la qual va guanyar l'or olímpic a Barcelona '92, va canviar d'aires vestint les samarretes del Betis, l'Olympique de Marsella... i el Barça. El seu fitxatge l'any 2000, després de quallar una bona Eurocopa amb la Roja, va sorprendre. Petició expressa de l'aleshores tècnic Llorenç Serra Ferrer, va marcar només dos gols en 21 partits. Un Alfonso que ara que ha penjat les botes, ha demostrat clarament (no se podía saber) les seves preferències polítiques, omplint-se la boca criticant Sánchez o Yolanda Díaz i fent un vestit de saliva a Abascal i Ayuso:
Què més li pregunta Pedrerol? Per exemple, si "¿defender el sentimiento de españolidad es ser facha?" o si "¿Para jugar con la selección habría que besar la bandera de España?"... No cal imaginar-nos que dirà. "Ahí está mi Alfonsito, qué grande", diu Rodríguez... Un Alfonsito que he resultat ser un ultrito.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!