La imatge que Alexia Rivas projecta a televisió sol ser la d'una dona segura, dinàmica i sempre preparada per al directe. Però, lluny dels focus, la col·laboradora ha hagut d'enfrontar alguna cosa molt més íntima i dolorosa com ho va ser l'aparició de zones sense cabell provocades per una alopècia areata que ella mateixa ha decidit mostrar sense filtres. Un gest tan inesperat com valent.
Un cop emocional que va arribar en el pitjor moment
I és que Alexia no travessa precisament una etapa senzilla. La pèrdua recent de la seva àvia la va deixar emocionalment molt fràgil, i enmig d'aquell dol va arribar un ensurt que la va descol·locar per complet. Va ser la seva mare qui, en acostar-se a ella, va descobrir la primera zona sense pèl. D'aquesta manera va començar un capítol que la pròpia periodista mai va imaginar viure en veure el seu reflex i trobar un buit on abans hi havia absoluta normalitat.
La realitat és que aquell descobriment la va impactar tant que la seva reacció va ser immediata: va sortir corrent cap al bany, incapaç d'assumir el que estava veient. Aquell petit cercle sense cabell es convertia, de sobte, en l'evidència física d'un estrès que feia mesos que s'acumulava entre emocions, responsabilitats i una vida personal molt moguda.
La pressió, les absències i les ferides que no es veuen
I és que, segons ha explicat, aquesta alopecia no va sorgir per un motiu estètic, sinó emocional. Les preocupacions familiars, les relacions que li havien generat angoixa i el pes de tants canvis li van passar factura. El cos va parlar on les paraules no arribaven, i ho va fer de manera brusca, directa i dolorosa.
A les xarxes socials, la col·laboradora va voler compartir una fotografia de la zona afectada. No per morbositat, sinó per necessitat de mostrar que, encara que es dediqui a la televisió i estigui exposada contínuament, no és aliena als cops que deixa la vida. La seva sinceritat ha generat una onada de suport i reconeixement entre els qui saben com de dur és veure com l'estrès es materialitza en el propi cos
Així doncs, el gest d'Alexia Rivas es converteix en quelcom més que una confessió: és un recordatori que fins i tot aquells que semblen més forts tenen moments de caiguda. I acceptar aquesta fragilitat, mostrar-la sense por i parlar del que fa mal, pot ser la manera més honesta de començar a sanar.