Richard Gere fa anys que cultiva una imatge d'estrella compromesa. Però des que viu a Espanya, la seva implicació social ha fet un salt enorme. Ho reconeix sense pudor. Se sent feliç a Madrid. Se sent a casa amb la seva dona, Alejandra Silva, i se sent responsable del que passa al seu voltant. Per això parla clar. Per això vol actuar. Perquè, segons ell, hi ha un repte urgent que no pot esperar
Aquest repte té nom: les persones sense llar. I Gere no ho amaga. Li fa vergonya parlar malament espanyol, però no li fa vergonya dir que vol canviar les coses. Alejandra també ho té clar. “Són 30.000. És atallable”, va dir a 'El objetivo' d'Ana Pastor. Ho diu convençuda. I ell assenteix. Tots dos creuen que Espanya pot ser el primer país d'Europa a erradicar el sensallogisme crònic. S'han posat un termini: sis anys.
Richard Gere, entregat a les causes socials a Espanya
La parella ja ha fet un primer pas. Han rodat plegats el documental ‘Lo que nadie quiere ver’, un viatge emocional per històries reals dels qui viuen al carrer. Conversen, escolten, acompanyen. Donen veu als qui no la tenen. El seu propòsit no és només mostrar una realitat dura. És agitar consciències. És deixar clar que la indiferència també és una forma de violència.
Richard Gere coneix aquest món des de dins, encara que fos només per unes hores. El 2014 es va disfressar d'indigent per demostrar com la societat invisibilitza el més vulnerable. Ningú el va reconèixer. Ningú s'hi va acostar. Ningú va veure l'actor. Només van veure un home sense res. Aquella experiència el va marcar. Ho va explicar després: el carrer deshumanitza. Converteix tot en supervivència. Ho redueix tot a una por silenciosa.
Vol aconseguir acabar amb les persones sense llar a Espanya en sis anys
El que va descobrir aleshores encara li fa mal avui. Parla de la burocràcia com una trampa que atrapa. Dels albergs que funcionen com una roda sense sentit. “Et processen com a un delinqüent. T'assignen un llit. T'expulsen al matí”. Per a Richard, aquest model no funciona. “L'èxit només pot arribar amb habitatges permanents”, insisteix. Una casa, un espai propi és un punt de partida.
Per això ell i Alejandra aposten per un enfocament radical i humà. Una estratègia basada en el Housing First, en donar una llar abans que qualsevol altra cosa. Diuen que el problema té solució. Que no és una utopia. Que falta voluntat, no recursos. Que Espanya pot fer-ho. I que ells estan disposats a intentar-ho.
A casa parlen de números, plans i terminis. Però també parlen d'esperança. De mirar les persones als ulls. De retornar dignitat. Richard i Alejandra creuen que és possible. I quan ho diuen, no sona a discurs. Sona a compromís real. Sona a futur, a una promesa: sis anys per canviar milers de vides. I pensen complir-la.