Aquest dimecres al vespre, Albert Om va regalar als oients la que possiblement hagi estat una de les entrevistes més commovedores, impactants i colpidores de la seva vida. I mira que n'ha fet. El periodista de Taradell ha conduït programes de tota mena, com aquell enyorat El convidat, on anava amb la seva maleta amunt i avall i s'estava un parell de dies en cases de famosos, sovint, casoplons de gent amb una vida exitosa i un compte corrent encara més exitós.
Albert Om a 'El convidat' / TV3
Però aquest dimecres a l'Islàndia de RAC1, el presentador va tenir una conversa que hauria de ser d'obligada escolta, amb una persona que si posés totes les possessions físiques que té, en una maleta com la que duia Om, li sobraria espai per tot arreu. "Avui, a l'Islàndia, l'home que viu al caixer de La Caixa del costat de casa meva, al carrer Guillem Tell de Barcelona, el mateix caixer on el 16 de desembre del 2005, uns nois van calar foc i van matar la Rosario Endrinal, una dona que també vivia al carrer".
Albert Om / RAC1
Quan torna cada nit a casa, cap a quarts de deu, se'l troba moltes vegades llegint, ajagut amb l'esquena al vidre de les oficines, "amb uns cartrons a punt per passar-hi la nit, sempre ben afaitat i ben vestit, i amb el mateix llibre a les mans". Es diu Manel Olivella, és de Vilafranca, té 63 anys i porta deu anys i mig al carrer. Finalment, Om el va voler conèixer.
Manel Olivella, deu anys al carrer, i Albert Om / RAC1
"Tots els dies al carrer, deu anys seguits, primavera, estiu, tardor, hivern". Només entrar Om, en Manel li dona un cartró "o se't gelarà el cul a terra". Una imatge mai vista, Om fent una entrevista a terra damunt uns cartrons. Una duríssima realitat. Om li recorda el que va passar en el mateix caixer fa setze anys: "Tinc una mica de por. Abans no tancava mai els caixers. Ara tanco cap a les onze o dotze. Dormo poc i malament, màxim una hora seguida. Deu anys sense dormir tota la nit seguida". Hi ha dies que ve la guàrdia del banc i el fan fora. El pitjor de viure al carrer? "No dormir bé i no menjar bé. I el clima. No sé si estic bé de salut". Cada dia va a un centre a buscar l’esmorzar, i fins que no obren fa temps dins el metro, fent viatges i canviant de línia. També passa l’estona a la biblioteca, informant-se: "Passo amb un parell d’entrepans al dia i dues dutxes a la setmana".
Manel Olivella, deu anys al carrer, i Albert Om / RAC1
Família? "L’única família que tinc són uns cosins i no sé si saben que visc al carrer, jo no els hi he dit". En Manel, serè, deixa anar el seu testimoni, i cada frase és un cop que fa encongir el cor, però tot es pot resumir amb una de sola: "Viure al carrer no és viure". "Què et fa tenir forces o esperança?", li pregunta Om. "Sortir d'aquesta situació que estic, del carrer, de la misèria. Sortir, però... en vida. Si surto en mort, doncs mira...". Escoltin l'entrevista. Des del començament fins al final. No es perdin ni un minut. Paga la pena.
En Manel és un amant del cinema, de les pel·lícules dels 40, els 50 i els 60, l'època daurada de Hollywood. Que qui sigui faci alguna cosa perquè la pel·lícula de la seva vida tingui un altre final que no pas el que està vivint. No s'ho mereix. Ni ell, ni ningú.