Al pòdcast Rutas de éxito, l'Ainoa, camionera des de fa tres anys, va oferir una de les converses més sinceres que es recorden sobre el transport per carretera. Sense dramatismes ni ornaments, va explicar com la seva decisió de posar-se al volant d'un tràiler frigorífic va canviar la seva vida per complet. “Pensava que era una feina nova, però en realitat era canviar la meva manera de viure”, va explicar. Des d'aleshores, la seva rutina ha estat marcada per matinar, cansament, carreteres infinites i una soledat que, diu, “no s'ensenya a cap autoescola”.
La seva jornada no té un patró fix. Pot sortir de matinada i tornar de nit, o passar hores esperant una descàrrega en qualsevol polígon. “Aprendre a deixar anar. Ja no pots fer plans. I això costa”, va reconèixer. En aquestes condicions, dormir bé o menjar alguna cosa calenta es converteix en un luxe. “No pots viure de tàper i entrepans. Cal menjar calent”. En el seu cas, el còlon irritable la va obligar a vigilar especialment l'alimentació: “Si no ho fas, el cos et passa factura de seguida”.
El que més la va impactar, però, no va ser el cansament físic, sinó el mental. “No tenim en compte el factor psicològic. Passem molta soledat, molta frustració. Vas sola a la cabina, el teu cap entra en bucle i no saps aturar-lo”. La seva frase va deixar en evidència un aspecte poc visible de l’ofici: el pes de l’aïllament. “Hi ha dies en què el més difícil no és conduir, sinó no deixar que els pensaments et guanyin”, va afegir.
Una professió invisible i mal entesa
Ainoa va descriure el transport com un sector “mal entès” i cada cop menys atractiu. “Falten xofers i la gent no s’adona del que això implica. No només és conduir: és dormir malament, menjar malament i estar lluny dels teus”. Va criticar també la manca de reconeixement social envers els qui mantenen en marxa el país. “Tothom vol les seves comandes ràpid i barat, però ningú pensa qui hi ha darrere del camió”.
La visió econòmica que va oferir va ser igual de realista. “El primer que pensa la gent és: ‘guanyaré molts diners’. Oblida-ho. No guanyaràs res”. En les rutes nacionals amb tràiler frigorífic, va assegurar, molts conductors cobren entre 2.000 i 2.100 euros, i d’altres ni tan sols arriben a aquesta xifra. “I això, amb les hores que fem, no compensa”.
Malgrat tot, va parlar de l’ofici amb orgull. “A mi aquesta feina m’ha ensenyat més que molts anys en una oficina. Et curteix, et dona paciència i t’ensenya a conèixer-te. Però també et posa a prova cada dia”.
La seva experiència com a dona en un entorn majoritàriament masculí va ser positiva. “Mai he tingut un problema seriós. Si entres amb educació i seguretat, ningú et mira per sobre de l'espatlla”. I va deixar un missatge per a qui s'ho estigui plantejant: “No escoltis quan et diguin que és un món d'homes. Si et crida, fes-ho. Però entra sabent que això et canvia el cap abans que les mans”.
El seu testimoni, més que una història personal, és una radiografia del transport des de dins: un treball invisible, exigent i mentalment desafiant, on cada quilòmetre posa a prova la resistència i l'equilibri emocional de qui el condueix.