Una de les coses que haurien de fer de manera urgent, si encara no l'han vist, és anar al cinema i veure El ser querido de Rodrigo Sorogoyen, el descomunal duel interpretatiu de dos monstres com Javier Bardem i Victoria Luengo. Una pel·lícula extraordinària, dura, humana i brutal, sobre la comunicació o millor dit, la incomunicació entre un pare, director de cinema exitós, i la seva filla, actriu sense massa èxit. Una meravella que es mereix tots els premis que puguin guanyar els dos actors, perquè estan, senzillament, brutals.
La Victoria, abans d'arribar a aquest paper majúscul que li farà guanyar un més que merescut Goya, ha trepitjat molts platós de cinema i televisió, però també, molts escenaris teatrals. Amb algunes obres imprescindibles com el seu monòleg Prima facie, però també en altres muntatges com El Golem, Principiantes, El juego del amor y del azar, Una gossa en un descampat, Un tret al cap o moltes altres. Ara, ha tornat a pujar damunt d'un escenari, concretament, el del Teatre Coliseum de Barcelona, per compartir taula i pòdcast amb Ignasi Taltavull i Tomàs Fuentes: La Ruina, ja ho saben, un pòdcast imprescindible on els convidats confessen moments del seu passat on les hagin passat magres, sigui per vergonya, per nervis, per por, per situacions esperpèntiques, per inesperades... o, com la que ens ocupa, per fàstic. Només perquè us feu una idea, mirin la cara que posen Taltavull i Fuentes en sentir-la...:
Però anem a pams. Recorda com estava fent una obra i estaven fent gira per Catalunya. Una obra en la qual ella començava a escena, bevent una llauna de cervesa, mentre un company començava fent un monòleg dirigint-se al seu personatge. Un dia, en un poble, comença l'obra i, com sempre, fa un glop..., però de sobte... "hay algo duro en mi boca. Noto algo sólido. No me podía ir, porque el compañero me decía a mí el monólogo. Pensé en tragármelo, pero no fui capaz, porque pensé: '¿Y si es una cucaracha?'"...
Basques del Tomàs i el públic imaginant-s'ho..., però era molt pitjor. La Victoria no sabia què era, ni ho volia saber. Intentant ni empassar-se ni tocar el que fos que tingués a la seva boca, aguantant el tipus a l'escenari, fins que "me va a tocar hablar dentro de poco... tengo que, o tragarlo o sacarlo", va pensar ella, amb raó. Va optar per la segona opció. "Me giré, para que el público no me viese, hice así en mi mano... y veo... un moco sólido verde... Y no era mío!!"... Els dono uns moments per aguantar les ganes de vomitar. Era una llauna d'atrezzo que els tècnics dels teatres, com eren bolos en llocs diferents, desconeixien. I un d'ells va veure una llauna a terra i va escopir dins. I la Victoria, enmig de l'obra, tenint nàusees, "pensando que iba a potar. Y luego el moco encima no se soltaba de mi mano. Me daba mucho asco, muchas arcadas, lo pasé muy mal".
"Se lo he contado muchas veces a mis amigos y la gente vomita. Creo que es lo peor que me ha pasado en un escenario, me dio mucho asco". Ens ho podem imaginar. Només d'imaginar-nos-ho, ens venen ganes d'anar al lavabo:
Fins i tot en una situació com aquesta, la Victoria, meravellosa, aguantant el tipus a l'escenari, amb un moc aliè a la boca... No gaires ho aconseguirien. Victoria Luengo, crac.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!