Fa només un parell de mesos el gran Pablo López publicava el seu nou disc, El Cuatro. Després de sis anys sense publicar un disc nou d'estudi, el cantant andalús torna a hipnotitzar-nos amb aquesta meravella, on s'uneixen la seva veu prodigiosa i encisadora, trencada i extraordinària, amb la seva música que t'arriba a l'ànima. Un dels millors músics que hi ha a Espanya, amb diferència, un animal a l'escenari que ho deixa tot en cada actuació, i que després de força anys de carrera, s'està forjant una trajectòria meravellosa, amb algunes cançons increïbles com Tu enemigo, El patio, Lo saben mis zapatos, El mundo, Vi, Casi siempre i tantes altres.
Un tipus que més enllà de cantar i tocar com els àngels, la toca, i molt. Té el cap molt ben posat a lloc i per si no fos suficient per acabar-nos d'enamorar, recentment acaba de confessar el seu amor per la nostra llengua, la seva catalanofília, la seva passió pel català. Tanta, que fins i tot té un tatuatge en català. Un tatuatge, això sí, que... té una falta d'ortografia! Ell mateix se n'adonava, simpàtic, a RAC1, culpant, de manera divertida, el seu mànager. Què hi posa al tatuatge que duu al seu braç? "Tot be", però un tot be escrit així, amb una errada, sense l'accent a la é: "Tot be... amb una falta d'ortografia perquè li falta un accent!", li diu Xavi Bundó, mentre ell es pixa de riure. Ell se n'adona i riu: "Hostia! Eh! Pero así es como me lo escribió mi mánager, que es del barrio de Gracia!".
Un amor que amb faltes ortogràfiques o sense elles, sempre ha tingut per la nostra llengua. Gràcies a qui? A Joan Manuel Serrat. Li posen l'emblemàtica cançó Pare del cantautor català, i ell, emocionat, la canta mentre sona: "Pare. Digueu-me què li han fet al riu que ja no canta, rellisca com un barb mort sota un pam d'escuma blanca". I quina va ser la primera cançó que va sentir a casa en català? Ho té claríssim, "'Temps era temps', nunca me olvidaré: 'Panellets i penellons... Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón'... Hombre! En casa!", diu, mentre sona la veu de Serrat cantant allò de "Temps d'estraperlo i tramvies, farinetes per sopar i comuna i galliner a la galeria".
"Era un artista que estaba hablándome en un idioma que yo no conocía, y de ahí salió todo lo que te decía, mi catalanofilia", afegeix. "Yo no hubiera llegado a muchísimos artistas que conozco, antes de haber estado aquí en Catalunya, antes de saber que la vida me iba a dar tanta riqueza cultura aquí, si no fuera por un tipo que canta el único idioma que sé, y hablo regular, que es el español, y también el catalán". I segueix amb la lletra de l'himne de Serrat: "Tot barrejat amb el Palé, i la Formación del Espíritu Nacional i els primers divendres de mes"... "Del Espíritu Nacional... y yo pensaba: '¿Qué dice este?', y claro, nadie me lo explicó, tampoco. A casa llegó por la música, y a partir de ahí entendí muchas cosas. En tiempos de tanta polarización, y tanto discurso gritado, se va la luz un día y te das cuentas de quienes somos todos. Siempre que vengo (a Catalunya) me siento como en casa":
Pablo López, clar i català. Unes paraules que haurien de sentir molts.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!