Olalla Moreno, colpidora sobre la depressió: "Vaig pensar: 'si no me'n surto, això de la vida no fa per mi'"

L'Olalla Moreno va enamorar els espectadors catalans ja fa molts anys, quan l'any 1996 va interpretar el paper de la filla petita dels Montsolís a Nissaga de poder, la 'Laia'. Impossible oblidar aquella relació amb el pèrfid 'Amadeu Cabanilles' i el seu tràgic i voluntari final deixant-se caure quan anaven tots dos en un cotxe, un Opel de color vermell, estimbant-se per acabar amb la seva vida i amb la de l''Amadeu', després de dir-li "No t'estimo ni t'estimaré mai, ni un segon! Em fas fàstic, ets un llimac fastigós i em faig fàstic jo mateixa perquè cada vegada que obres la boca sento la teva pudor de mala bava. El teu únic error ha estat enamorar-te de mi, perquè eres a les meves mans. Has perdut la partida, Amadeu". Sublim.

Llavors l'Olalla tenia 23 anys. Ara, passat el temps, la meravellosa actriu ha tornat a pujar a un cotxe de TV3, però aquesta vegada, molt més relaxada i al costat d'algú que és tot el contrari que l'odiós 'Amadeu', l'Eloi Vila. La intèrpret ha pujat Al cotxe! per obrir-se en canal, com fa tothom que seu al seient de copilot en les magnífiques converses que tenen lloc sobre quatre rodes. Des de fa set anys, l'Olalla és la 'Cati' a Com si fos ahir, un dels personatges més estimats de la sèrie de sobretaula de TV3, però només entrar ha recordat com era ella mateixa quan va començar a actuar, a Diari d'Anna Frank' i "era una adolescent i postadolescent molt tímida, introvertida, insegura...".

Després vindrien hits com l'esmentada Nissaga i ara Com si fos ahir, on reconeix que se sent una afortunada per poder treballar força seguit, i amb un paper com aquest. Un paper que de vegades ha tingut pics de molta intensitat, feina i talent, com quan al juliol passat va morir la seva parella a la sèrie, el 'Quim'. "A la Cati el que li falten són valors, ètica i moral", diu del seu personatge. "Fa les coses per aconseguir el que ella vol, sense escrúpols, però té un aire còmic que per aquí se salva de vegades". 

Repassant personatges que ha fet, parlen del film A los que aman, de l'Isabel Coixet l'any 1998, on recorda que aquell paper el va fer "en una situació personal bastant al límit. Jo tenia una depressió i la feina em va ajudar molt a tirar endavant. En certs moments ha aflorat i m'ha dificultat el fet de treballar. Quan tens una depressió, el que et manca és il·lusió per la vida". L'Eloi Vila vol saber si "ha quedat enrera la depressió?" i ella reconeix que "sí, però em va costar molts anys sortir-me'n, molts anys. Amb teràpia. Quan no treballes un dolor, somatitzava, em posava malalta... Vaig fer nou anys de psicoanàlisi. Amb 28 anys vaig pensar: 'És la meva última oportunitat. I així t'ho dic. Si no me n'ensurto, jo això de la vida... no fa per mi". Colpidor.

"Jo era molt insegura. Havia viscut algun moment així, de 'no podré', no podré'. Em vaig convertir en una persona que tenia fòbia social, por de la gent... un quadre", segueix. "Vas poder saber la causa?", li pregunta l'Eloi. "Sí. Indagues, investigues i ho treballes a psicoanàlisi. Les ferides que tens de petit les arrossegues de gran. Hi havia un tema de rols, excés de responsabilitats abans de temps, viure fora de tu, fins al punt d'haver-te perdut i no existir. No sé qui soc, no sé què vull, no sé on vaig. Estava buida de mi". Una sensació que tenia quan va fer Nissaga de poder, Porca misèria, A los que aman... "Després de Nissaga vaig tenir una gran davallada. Era algo que volia sortir, feia pujades i baixades". Afortunadament se'n va sortir. Una conversa necessària que paga molt la pena escoltar. Olalla Moreno, meravellosa.