No sabeu l'alegria que vam tenir a casa quan vam veure a la nova sèrie dels dilluns al vespre a TV3, Jo mai mai, la presència hipnòtica d'una actriu catalana (nascuda a l'Argentina) majúscula, superlativa, que sempre que apareix en pantalla l'omple amb la seva veracitat i talent. Interpreta el paper de la 'Dolors', dins aquesta casa de colònies de 'Les Guilles' plena de joves amb les hormones alterades. Parlem, evidentment, de la meravellosa Mercè Arànega.
Amb una carrera sensacional a l'esquena, ha fet tots els papers de l'auca en cinema, televisió o teatre que li han valgut el reconeixement dels companys de professió i dels espectadors i premis merescuts com el Nacional de teatre. El seu currículum inclou joies de Ventura Pons, papers inoblidables en sèries de TV3 o recordades obres teatrals. La llista és de traca: Rosita, please!, El perquè de tot plegat, Anita no perd el tren, Pa negre, Estació d'enllaç, El cor de la ciutat, Cuéntame cómo pasó, Gran Nord, La Riera, Benvinguts a la família, Terra Baixa, Bodas de sangre, La plaça del diamant, Coriolà, El somni d'una nit d'estiu, Mort de dama i tantes i tantes altres.
La Mercè, a banda de fer molt bé la seva feina, és també una dona que sempre ha tingut la saníssima virtut de dir sempre el que li ha sortit del monyo, d'alçar la veu quan tocava i de dir no a les injustícies. La intèrpret ha estat xerrant amb el Ricard Ustrell a El matí de Catalunya Ràdio i allà s'ha emocionat i ens ha emocionat recordant una mort que li va tocar especialment, de la qual han passat molts anys, però de la qual encara manté un vívid record de què li va passar pel cos quan se'n va assabentar. Parlem d'una de les morts que més han colpit els catalans, la de Salvador Puig Antich, que justament d'aquí a dos dies, dissabte, farà 50 anys que va tenir lloc. Assassinat pel règim franquista, ell va ser l'últim executat pel mètode del garrote vil, justament, el matí del 2 de març del 1974.
"Demà passat farà 50 anys que el van assassinar, no el van jutjar, el van assassinar", diu. Ella tenia aleshores 16 anys, "i vaig plorar molt i me'n recordo molt". I no només de l'assassinat, sinó del que va passar després, del que va passar l'endemà, una visió a molts diaris que li va fer encongir el cor: "Ho tinc gravat. Com que no es podien fer fotos perquè ningú va assistir a l'execució, va ser d'una morbositat que no sé quin diari o si eren tots els diaris van fer allò que es feia als judicis que era dibuixos, i van dibuixar com si fos un còmic, l'execució del garrot", recorda la Mercè, indignada.
"Era una època que jo amb 16 anys estava implicada en política, en coses del barri, i avui volia fer un pensador per un lluitador antifeixista al que van matar amb 25 anys".
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!