Leticia Dolera és actriu. Però és una actriu atípica. Per desgràcia. "Atípica" perquè obre la boca no només per recitar el que diuen els seus personatges, sinó perquè també parla per boca seva, i molt sovint. I quan parla, no deixa ningú indiferent. I "per desgràcia" perquè és de les poques que s'atreveix a pronunciar-se. Li molesta que l'etiquetin com "l'actriu feminista que parla sobre les dones", però ho considera del tot necessari i pensa que tan de bo hi hagués moltes més com ella que fessin el mateix. Sacseja consciències en una societat masclista que encara té molt a canviar.
@leticiadoleraoficial
Com a actriu ha destacat per matar zombies a REC3 amb una motoserra i vestida de núvia, en un dels looks més icònics del cinema espanyol, i com a directora es va estrenar amb Requisitos para ser una persona normal. Però ella ni és la típica núvia de pastís de noces ni és una persona normal, amb tot allò bo que comporta. Ara ha escrit un llibre per exigir que 'la revolució sexual serà feminista o no serà', Morder la manzana. Leticia Dolera li fot queixalada al masclisme per En Blau.
Tercera edició d'un llibre que té una portada que ja és tota una declaració d'intencions, una noia amb els cabells com la 'Medusa', el personatge mitològic amb serps al cap que convertia en pedra els homes que la miraven...
Quan li van encarregar el dibuix a una il·lustradora, jo no l'havia vist, però em va agradar aquest simbolisme i que la noia tingués els cabells lliures i fins i tot, per davant dels ulls, perquè a veure si arriba el definitiu dia que les dones es treguin la bena dels ulls.
@leticiadoleraoficial
Aquest era el llibre que t'hagués agradat llegir de jove, però l'has escrit d'adulta...
Ve salpicat de moltes experiències personals, però que en el seu moment no els hi vaig fer una lectura de gènere. Pensava que eren coses que em passaven a mi per mala sort, o perquè jo sóc així. I no, quan parles amb altres dones te'n adones que es perquè tot això forma part d'un sistema. Abans no n'era conscient.
Vas començar a ser conscient del masclisme que ens envolta buscant finançament per dirigir la teva primera pel·lícula. Quins són els Requisitos para ser una sociedad normal?
És molt complicat, perquè per començar a ser "normals" hi hauria d'haver igualtat, empatia, diversitat cultural i un llarg etcètera. Per tant, imagina't en aquest terreny. El que més em va xocar a l'hora de buscar finançament per realitzar Requisitos para ser una persona normal va ser que alguns productors preguntaven molt: "¿Lo has escrito tú sola?" o "¿Quién te va a ayudar a dirigir la película?"
Fan falta més Leticias Doleras? Actrius conegudes que es pronuncïin com tu ho fas?
A mi no m'agraden les etiquetes. Però també et dic que la gent de la cultura no hauria de tenir por de parlar. Però ara mateix la situació és de tanta fragilitat en el món de la cultura que tenim tendència a jutjar el que pensa diferent de nosaltres en lloc d'acceptar-ho i parlar-ho. Hi ha por a ser assenyalat per la societat que t'envolta per dir el que penses i que el que diguis sigui diferent
Totes les dones entenen el que és el feminisme? I els homes?
Estem vivint una nova onada de feminisme que és bo. Però encara hi ha moltes persones que pensen que es tracta d'una guerra de sexes, que el feminisme és el contrari del masclisme. I el feminisme és la idea radical que homes i dones som iguals, és la causa de totes les persones que creuen en un món just i igualitari
T'has queixat que de vegades, es simplifica les dones entre les que "són unes putes o unes monges en funció de com viviu la vostra sexualitat". Què és el més greu que t'han dit a esquenes teves o a la teva cara?
Hi ha una frase que m'irrita especialment que és un bombó enverinat: "la mujer es lo más grande que hay"... És com si la cultura patriarcal et digués: "Oye, te estoy poniendo en un pedestal, no te vengas a quejar porque eres lo más grande, lo más bonito"... No la suporto
T'irrita més que d'altres frases que reculls en el llibre? Frases com "abans sí que estàveu malament, ara no sé de què us queixeu", "pagueu menys a les discoteques, d'això no us queixeu, eh?", "senyora o senyoreta?" o "no és el mateix "ficar" a "que te la fiquin"...
"Señora o señorita?" fa força ràbia. Perquè forma part d'un micromasclisme més difícil de detectar, i els micromasclismes són el que més sostenen la piràmide del sistema patriarcal. Però el de les discoteques, quan era adolescent, jo ni pensava que nosaltres entràvem gratuïtament perquè se'ns estava considerant carn, perquè hi hagués compra de carn. Que és el mateix que vincular la nit al sexe, i si no tens sexe, el fracàs. I d'això a que molts homes intentin emborratxar algú, abusar d'ella, per aconseguir sexe a la nit i que la seva masculinitat no estigui en risc, va un pas molt petit.
Parlem de sexe i de cinema. El relat del cinema encara està centrat en el membre viril masculí?
El relat és androcentrista. A la majoria de pel·lícules són els homes els que prenen decisions i porten l'acció. L'escena de sexe s'acaba quan l'home arriba a l'orgasme. Les dones hem de ser les princeses de conte que mirem amb tendresa el príncep blau. I no.
Sobre això, escrius que mai et donaran un Goya per la teva "millor interpretació"...
Els membres de l'acadèmia mai em donaran un Goya per la meva millor actuació, quan un noi volia que jo arribés a l'orgasme i em masturbava de manera que a mi no em donava plaer. No hi havia manera. Evidentment, vaig fingir. Més del 60% de dones han fingit orgasmes. Deixem ja de fer-ho. És per això que fingim, perquè si et faig saber que no m'estàs donant plaer, la teva masculinitat se sentirà fràgil, t'enfadaràs amb mi i serà culpa meva. En lloc d'enfrontar amb naturalitat el plaer, preferim fingir. El sexe ha de ser des del respecte i des del desig. Es parla molt de relacions consentides i no, hem de parlar de relacions desitjades. Hem de fer la revolució del desig. No hem de tenir por de gaudir la nostra sexualitat.
En cinema tot val pel bé d'una escena?
No. Tot no val per l'excusa d'estar fent art. Que et passi com a la Maria Schneider, que Bernardo Bertolucci i Marlon Brando li van posar mantega al cul per rodar una escena a L'últim tango a París, és una agressió sexual, tot i que fos "pel bé" d'una pel·lícula.
A la festa de la fi d'un rodatge un director et va tocar els pits. El més greu és que ningú dels allà presents i que ho va veure va fer res. Amb el temps, t'has trobat al director o als assistents a la festa? Algú t'ha demanat perdó? El moviment #metoo arran del 'cas Weinstein' ha passat també aquí?
Jo no m'hi he trobat més. Ni tampoc m'he trobat amb qui ho va fer o estava mirant. Una de les persones que treballava en aquell projecte, però no hi estava present sí que em va trucar i em va dir: "em sap molt de greu que passés això, no en tenia ni idea". És un exemple de la cultura de la violació, de com naturalitzem els assetjaments. "No pasa nada, es de noche, le ha tocado una teta, no es tan grave"... Sí, sí que es tan grave.
Santiago Segura ha dit recentment que "un sobón no és el mateix que un assetjador o un violador..."
Evidentment que té diferent pena, però tot és masclisme, tot és assetjament, tot és agressió sexual. Que tingui diferent pena de presó? Evidentment. Però ho hem de dir, i denunciar i ens hem de sentir legitimades per dir-ho. És el primer pas per trencar amb la cultura del silenci.
En quin paper se situen els homes en tot el que està passant?
Els homes viuen enclaustrats en aquesta masculinitat hegemònica que no us deixa parla de sentiments, que us posa sempre en la tesitura de mostrar "honorabilitat", demostrant ser els valents, els xulos, els que van per davant, els que poden exercir la violència perquè si no, ets un mig home. Cuanto más sexo, más macho, heu de portar els diners a casa... Ha de canviar molt aquesta percepció.
Quan rodaves Al salir de clase a Telecinco, el teu primer paper en televisió, algunes companyes teves es van fer reportatges amb poca roba. Tu després també ho has fet, però et vas penedir al poc temps. Ara ha canviat aquesta percepció teva?
De fet, abans de fer-me les fotos deia "no les faré perquè no vull que em jutgin per això", però després vaig pensar: "qué coño, pues ahora sí que las voy a hacer, qué más me da lo que piensen los demás, puedo hacer lo que quiera con mi cuerpo". És veritat, però, que a les actrius, pel fet de ser dones, i ara les noies a les xarxes socials, ens ensenyen que per tenir presència als mitjans, ho hem de fer des d'una expressió sexual o sensual. El tio surt amb smoking i mirada desafiant i les noies sortim sexualitzades. Les feministes no tenim res de puritanes, però fins a quin punt la sexualitat és teva o és del sistema? Fa que t'ho preguntis. Només les actrius tenim aquest dilema. Els tios" només" són actors, se'ls jutja pel seu talent i ja està.
Et van fer bullying de petita i en el llibre t'adreces a qui ho va fer dient-li: "Que sepas que no te guardo rencor, quizás incluso te dé las gracias por hacerme ser la persona que soy". No et van quedar ganes de ser més cruel amb ell o ells i de dir-los-hi: "Si estás leyendo esto, que sepas que eres un hijo de la gran..."?
Doncs no... Perquè sóc conscient que érem joves i cadascú a casa arrossegava els conflictes que tenia i després els portava a l'escola, i a saber quins panorames tindrien els que em feien bullying a casa seva. A més, com he dit, la societat empeny per desgràcia a molts homes a això.
Abans del "test En Blau", recentment t'hem vist fent la teva pròpia interpretació del super hit del moment, la cançó reivindicativa de les dones Lo malo, d'Aitana War... Arribaran més versions de cançons conegudes dins un cotxe?
Ha, ha, ha... Ho vam gravar amb les meves amigues Nani i Ruth. Prometo que en farem un altre... però li diré a la Nani, que anava al darrera, que es posi el cinturó de seguretat!!
I ara sí, el "test En Blau". Defineix amb una paraula els següents conceptes: "homes"
Ésser humà
Dones
Ésser huma
Masclisme
Injustícia
Feminisme
Justícia social
Harvey Weinstein
Hijo sano del patriarcado
Cinema espanyol
Cultura
Leticia Dolera
Cineasta i feminista
L'entrevista acaba. Hora de berenar. Una poma, per descomptat.