Fa uns anys va ser, probablement, el cantant espanyol més famós del país. En època d'El Canto del Loco, especialment quan van llançar al mercat el disc Zapatillas, Dani Martín no podia ni sortir de casa. Una icona de la música pop espanyola, un ídol de masses, especialment de joves, un referent musical amb el cap molt ben moblat, cosa que, amb els anys, s'ha accentuat: "Soy popular por mi música, no famoso por mi fama. Voy por la calle, voy al Corte Inglés, al FNAC, hago la compra... Ya viví el momento del éxito y el griterío. Prefiero mostrar la importancia de la salud mental que enseñar mi casa, mi coche o los abdominales que he conseguido en el gimnasio, sobretodo porque nunca los he conseguido".
Són paraules del músic madrileny a Laura Rosel a El matí de Catalunya Ràdio. Una conversa on Martín ha tornat a demostrar un cop més que rera l'artista hi ha una persona amb les coses molt clares que no està per frivolitats.
Laura Rosel, amb Dani Martín / @laurarosel, foto: @vdeventeo
El cantant presenta el disc "No, no vuelve" i de música, de somnis, de l'Atlètic de Madrid i de la vida ha parlat amb la periodista catalana.
Una Rosel que només veient la publicació que ha fet a xarxes socials, reproduint uns famosos versos d'un hit d'El Canto del Loco, Puede ser, ja queda clara la seva admiració per qui ha tingut al davant aquest dimarts: "Amb Dani Martín després de parlar de referents, de fer-se gran i de saber qui ets (i després, córrer a escoltar de nou totes les del Canto): 'Puede ser que la vida me guíe hasta el sol, puede ser que el mal domine tus horas o que toda tu risa le gane ese pulso al dolor. Puede ser que lo malo sea hoy'".
Dani Martín torna als escenaris i ho fa en un dels seus millors moments personals i professionals, serè i eternament agraït al que li ha donat la vida... i a Catalunya, una terra que li té el cor robat. "Sigues llenado lugares como el Palau Sant Jordi, lleno, primer lleno después de la pandemia, ¿qué tal la sensación de volver a actuar delante de tantísima gente?", vol saber Rosel.
I Martín, profundament commogut per la resposta del públic català: "Un regalo. Me siento muy afortunado. El del sábado fue uno de los mejores conciertos de mi vida. Llenar el Sant Jordi es difícil. Con El Canto nos costó, y llenarlo 22 años después... es de agradecer. Sé que la gente, si viene aquí es porque realmente quiere".
Rosel incideix en l'amor mutu entre ell i els catalans: "¿Te sientes querido por el público catalán?". Resposta sincera i entregada: "Mucho. Creo que hemos tenido una muy buena relación desde el principio. Respeto mucho a Catalunya, tengo familia catalana también... es un lugar donde me siento en casa".
I com a casa és com s'ha sentit instants després Laura Rosel quan ha acabat l'entrevista amb Dani Martín, ha sortit dels estudis de Catalunya Ràdio i ha marxat a dinar. A casa? No. Feia dia per fer una passejada i enfilar Rambla avall per anar a un dels racons més emblemàtics de Catalunya i de Barcelona.
Laura Rosel / @laura_rosel
Un lloc celestial on no hi ha monuments. Bé, més ben dit, on també hi ha monuments, però no dels de pedra. Monuments en forma de truita, de cap i pota, de cigrons, de musclos o de xipirons amb mongetes. Després d'una nova jornada laboral, què millor que carregar piles al mitiquíssim bar Pinotxo del Mercat de la Boqueria, temple dels sentits a càrrec del no menys mític Juanito.
Rosel ha caigut rendida a un dels plats estrella de la seva carta, les escopinyes. Una obra d'art feta plat, un tros de cel que si en foto tenien aquesta imatge ME-RA-VE-LLO-SA, imaginin com de bons eren en directe. I Laura Rosel, rendida als seus peus:
No es pot afegir res més. Feu el favor... Segur que si a Rosel l'ha acompanyat Dani Martín a menjar aquestes escopinyes, no voldrà marxar mai més de Catalunya.