Mentre la moció de censura presentada per Podemos per desallotjar el Partit Popular del govern continua generant una onada de discursos entorn del futur de l'Estat, la realitat d'Espanya, de les dues Espanyes, es decideix a Twitter a través de la guerra oberta entre dues dives catalanes de l'art contemporani.

Les protagonistes d'aquesta batalla per convèncer la gent que el seu fort és la música són Rebeca Pous, cantant del hit dels noranta "Duro de pelar", habitual de la Súper Pop i de la Vale, eterna rossa artificial, filla d'artistes i cosina de Benicio del Toro en persona; i la Pelopony, una senyora amb el cabell verd, aspecte manga, extravagant i excessiu, cantant i actriu segons el seu Twitter, concursant de realities i assídua de Telecinco, que acumula milers de seguidors a les seves xarxes socials.

Les tensions entre ambdues van començar quan Rebeca va començar a ocupar més minuts en un programa del cor en el qual ambdues col·laboraven i del qual la Britney espanyola interpreta la banda sonora, mentre la seva competidora deixava iradament l'espai en to sindicalista, per considerar-lo mal pagat per a les seves virtuts. La guerra es va fer pública poc després, quan les van ajuntar en el mateix xou perquè es dessagnessin en plató, al qual la Pelopony va acudir vestida de Sailor Moon i amb un innocent gat en braços que pretenia llançar sobre la seva contrincant, que es defensava oferint-li un mastegot. No em vaig assabentar del culebrot fins fa uns dies, quan algú retuitejava un missatge de Rebeca corregint l'ortografia excessivament despreocupada i econòmica de la seva enemiga. El problema, sembla ser, era que Rebeca participaria en els concerts de l'Orgull de Madrid, mentre l'altra, Yolanda, àlies Pelopony, al·legava així la seva no participació en l'esmentat esdeveniment: "Estimada, jo no vaig a cap Orgull perquè les quantitats que estan pagant són ridícules. Jo tinc un caixet cinc vegades més alt que vosaltres perquè tinc uns videoclips que m'han costat una pasta. Una artista que té uns vídeos de merda i que mai no ha tingut un single en condicions en la seva vida, normal que vulgui anar a l'Orgull per cent euros i un entrepà de calamars".

Millenials totals, nadius digitals, que avaluen l'èxit en clics i en nombre de seguidors en xarxes socials i que veuen en la Pelopony un ídol gairebé a la carta que els contesta i actua segons els seus reclams

Amb la procrastinació va venir tot al darrere. Gràcies a aquest tuit vaig saber que Rebeca encara intentava viure de la música i no dels pneumàtics i, més important encara, vaig saber de l'existència de la Pelopony i del seu fenomen fan. El meu costat friqui va arribar al punt de llegir els comentaris dels seguidors indignats a un i a l'altre costat, atacant amb acarnissament la contrincant i declarant estimar l'ídol per sobre de la seva pròpia vida. Els indescriptibles vídeos d'una i de l'altra, les lletres adolescents cantades per una senyora de més de 30 anys –Yo quiero tu amor/ Y tú lo vas a ver/ Quiero tu amor/ Quiero tu amor (…)Todo se complicó/ Al invierno llegar, teníamos que estudiar/ Familia y la presión– i aquests retrets sobre qui tenia més fans a Instagram van copar tota la meva atenció durant un parell d'hores.

I aquí vaig trobar el quid de la qüestió que ocupa les discussions generacionals dia a dia: molts fans de la Pelopony no tenien ni idea de qui era Rebeca ni el seu "Duro de pelar". No havien viscut la Vale, la Bravo, ni la Súper Pop. Alguns no havien ni tan sols nascut quan Rebeca i altres cantants de pop copaven les llistes dels números un. Persones per a qui aconseguir un disc d'or o de platí, encara que la cançó fos brossa pura, no significava absolutament res. Millenials totals, nadius digitals, que mesuren l'èxit en clics i en nombre de seguidors en xarxes socials i que veuen en la Pelopony un ídol gairebé a la carta que els contesta i actua segons els seus reclams. Que demanen contingut i el tenen. Que augmenten els likes. Que creen comunitats de fans online que mai no aniran a un concert perquè ni tan sols n'hi ha. Que consumeixen els seus productes en plataformes digitals i són premiats amb un retuit.

Després vaig reflexionar sobre la quantitat de vegades que s'utilitza l'argument dels seguidors per avaluar la qualitat d'algú en alguna cosa. Argument que jo he escoltat fins i tot a l'hora de contractar una persona per a un mitjà de comunicació encara que no digui res, ni s'espera que ho faci. I dic jo, no ens estem tornant una mica Peloponys?