Podria la interacció amb les mascotes ser una intervenció efectiva contra el declivi cognitiu? El psicòleg i neurocientífic Jordi Olloquequi ha postulat una hipòtesi significativa en el pòdcast Vides Contades: “Tenir gossos prevé el nostre envelliment cerebral”. Una frase que, encara que pugui sonar a exageració, es basa en estudis científics que apunten en aquesta direcció.
La declaració ha desencadenat titulars perquè connecta dos problemes moderns: l'aïllament social i la por a envellir. Olloquequi insisteix que la solitud no desitjada és devastadora per a la salut mental, situant-se al mateix nivell de risc que el tabaquisme. I les dades són alarmants: més del 13% de la població espanyola la pateix en silenci.
Gossos contra el deteriorament cognitiu: la teràpia més inesperada
Durant la xerrada, l'especialista va detallar que les relacions humanes —tant superficials com profundes— són essencials per mantenir la neuroplasticitat del cervell. Tot i això, per a aquells que no gaudeixen socialitzant, els gossos es converteixen en aliats inesperats. La seva companyia no només brinda suport emocional, sinó que obliga els amos a caminar, interactuar i, per tant, estimular el cervell.
Segons Olloquequi, aquest simple hàbit actua com un escut neuroprotector davant de malalties com l'Alzheimer. A més, un gos no només t'acompanya, també et connecta amb el món exterior. I és que, a més de servir com a companyia, els gossos generen interaccions socials espontànies: des de xerrades amb desconeguts al parc fins a petits gestos de sociabilitat que redueixen l'estrès, un altre factor crucial en el deteriorament mental.
La soledat, més perillosa que el tabac
La dada que va generar més rebombori a l'entrevista va ser la comparació directa: la soledat pot ser tan perjudicial com fumar. Sí, tal com ho llegeixen. Un estudi citat per Olloquequi col·loca l'aïllament social al mateix nivell de risc que el tabaquisme pel que fa a l'aparició de patologies neurodegeneratives. Un veritable escàndol per als qui encara creuen que “estar sol no fa mal”.
Alguns països ja han pres mesures dràstiques. El Japó i el Regne Unit han creat fins i tot un Ministeri de la Solitud després de la pandèmia per Covid-19, conscients de l'impacte sanitari i econòmic d'aquest mal silenciós. Un escenari que demostra fins a quin punt la falta de companyia s'ha convertit en un problema de salut pública de dimensions històriques.
El neurocientífic també va subratllar que l'envelliment és un procés inevitable que combina oxidació cel·lular, pèrdua de funcions fisiològiques i errors en els mecanismes de reparació. Una lluita constant en què l'oxigen, paradoxalment, ens dona vida i ens destrueix alhora. Tot i això, no tot és pessimisme. Olloquequi afirma que amb petits hàbits podem inclinar la balança: mantenir relacions socials, reduir l'estrès, fer exercici, interactuar amb la natura i, per descomptat, tenir cura d'un gos.
El discurs del psicòleg ha posat en escac aquells que sempre han vist les mascotes només com a companyia. Ara, els gossos podrien ser considerats una eina terapèutica contra l'envelliment. Més enllà de l'afecte i la fidelitat que brinden, el seu impacte en la salut cerebral és un tema que, segons Olloquequi, la ciència continuarà investigant amb força. El missatge final va ser clar i contundent: el secret per a un cervell jove no està en pastilles miraculoses ni en dietes impossibles, sinó en les connexions humanes i, per què no, en els llaços que establim amb els nostres gossos. Una veritat incòmoda que, en una societat cada cop més individualista, podria convertir-se en la recepta més efectiva contra el deteriorament cognitiu.