Per a Francesc Torralba, la gran pregunta —per a què vivim?— no apareix quan tot va bé, sinó quan alguna cosa es trenca. “La crisi activa aquesta pregunta”, afirma. “El fracàs, la malaltia o la mort d’un ésser estimat fan que un s’interrogui: per a què treballem? Per a què som al món?”. En els temps de bonança, explica, aquesta qüestió es “guarda a les golfes”, mentre que el dolor la treu a la superfície amb una força gairebé brutal.
El filòsof adverteix que aquesta recerca de sentit no sempre troba resposta: “Un pot arribar a la conclusió que viure és un absurd, que la vida no té sentit i preferir desaparèixer de l’escenari”. Però fins i tot en aquesta desesperança, sosté, hi ha la possibilitat de transformar-se. La crisi, encara que faci mal, és també un punt d’inflexió.
El tedi de repetir-se i el valor de canviar
Torralba recupera una idea d’Ortega y Gasset: l’ésser humà és actor i espectador de si mateix. “Podem baixar a la platea i observar com fem el que fem”, explica. Aquesta capacitat de prendre distància permet avaluar-se, detectar quan el paper que un interpreta s’ha tornat mecànic. “Hi ha professors, infermers o polítics que es deixen arrossegar per l’escenari. Fa temps que no es creuen el seu paper”, lamenta. “Quan aquest rol ja no t’omple, cal tenir l’audàcia de canviar.”
La rutina, diu, buida de sentit l’existència: “Repetir fins divendres el mateix porta a una vida tediosa i monòtona”. Davant d’aquesta inèrcia, proposa recuperar la mirada contemplativa i el contacte amb la natura, el silenci i la música.
“Quan un està en silenci, la pregunta aflora: la meva vida té sentit? Em satisfà aquesta feina?”, assenyala. També la contemplació del cel estrellat o d'una albada poden despertar aquesta consciència. I la música, si és l'adequada, “es clava a l'ànima” i ens obliga a mirar cap a dins.
Entre les seves preferències cita Simon & Garfunkel, Enya o Maná, i en l’àmbit clàssic, Bach, Albinoni o Mozart. “La música lenta, la que convida a la introspecció, t’eleva i et fa pensar. A vegades és molt més estimulant que una obra pictòrica o fins i tot filosòfica”, conclou.