El sucre ha estat demonitzat durant anys com el gran enemic de la salut, un verí quotidià que molts consideren el causant de tots els mals moderns. No obstant això, la Dra. Diana Díaz Rizzolo ha posat el dit a la llaga amb una revelació que ha causat enrenou al pòdcast “Mejor que Ayer”, moderat pel metge Dr. Borja Bandera. En la seva intervenció, l'especialista va sentenciar una frase que va sacsejar les xarxes: “No és perillós pujar la glucosa, el que és perillós és mantenir-se a dalt”.
La investigadora va deixar clar que els famosos “pics de sucre” no són necessàriament el principal enemic metabòlic que ens han fet creure, sinó que el que és veritablement alarmant és quan aquests nivells elevats persisteixen i les cèl·lules queden exposades a una glucèmia alta durant massa temps. Per evitar que el metabolisme es converteixi en una "bomba de temps", l'experta subratlla que la clau rau en la crononutrició —la ciència que analitza com l'horari d'ingesta afecta el cicle circadià i la salut— i en la forma en què es consumeixen els carbohidrats, ja que tots dos factors són decisius per mantenir un equilibri saludable.
La mètrica real del risc metabòlic
Durant la xerrada, la Dra. Díaz Rizzolo va desmuntar la idea simplista que “el sucre és verí”. Segons ella, la glucosa és essencial per a la vida i el cervell consumeix fins a un 60% d'aquesta energia. El veritable perill, per tant, no rau en els pics transitoris de glucosa (com el que pot generar el consum d'un plàtan), sinó en la persistència d'aquests nivells. La doctora va emfatitzar que la mètrica que realment ens ha de preocupar és l'"àrea sota la corba": és a dir, el temps total que la glucosa roman elevada al torrent sanguini. Aquesta exposició prolongada, i no el pic en si, és el que defineix el risc metabòlic.
L'experta va advertir a més sobre el perill de seguir consells extrems com les dietes cetogèniques estrictes, que en realitat no són la solució universal. “El cos pot sobreviure sense glucosa dietètica, però això no vol dir que sigui l'òptim”, va subratllar amb fermesa. Amb aquestes paraules, la nutricionista va deixar entreveure que la por col·lectiva al sucre ha estat alimentada per missatges alarmistes que no tenen un suport científic sòlid.
Pics de glucosa: un senyal ocult de malalties invisibles?
El més alarmant va arribar quan la doctora va assenyalar que els pics de glucosa prolongats podrien ser un avís silenciós de problemes que la medicina encara no sap detectar a temps. Des d'una síndrome d'ovari poliquístic fins a una resistència a la insulina que no es veu a simple vista, mantenir nivells alts de glucèmia pot ser la primera pista d'un trastorn subjacent. I aquí hi ha el veritable cop de realitat: no n'hi ha prou amb posar-li crema de cacauet al plàtan ni amb caminar després de dinar. L'important és entendre que molts d'aquests problemes deriven de l'abús d'ultraprocessats, aliments addictius que generen “food noise”, aquest soroll mental que empeny a menjar fins i tot sense gana.
En conclusió, la doctora no només va trencar mites, sinó que va canviar l'enfocament: no es tracta d'eliminar el sucre, sinó de vigilar quant temps roman a la sang. El seu missatge va ser clar i directe: l'obesitat, la prediabetis i altres desordres no es resolen amb prohibicions extremes, sinó amb una alimentació de qualitat i amb la capacitat d'escoltar els senyals reals del cos.